Donar la vida és viure (Esperança Atarés: II de II)

Text: Clara Fons i Duocastella

Fotografies: Mariona Giner

 

El gener de l’any 1976 vaig entrar com a postulant al monestir. El postulat dura uns quants mesos, després fas dos anys de noviciat, a continuació tres anys de professió simple i, després, la professió solemne. Amb la professió solemne dius el “sí” definitiu; et quedes al monestir per a tota la vida.

En entrar com a postulant t’assignen una mestra, que és la mateixa per a totes les postulants i que t’acompanya durant el dia en els primers anys de vida monàstica. En el meu cas, vaig tenir dues mestres: la Maria Lurdes i la Gertrudis. (Les dues darreres abadesses emèrites han estat les meves mestres… I mira on hem acabat!)

Després del postulat, noviciat. Aleshores la comunitat estava formada per més de quaranta monges (més les sis que hi havia a Puiggraciós) i, essent l’única novícia, vaig tenir la possibilitat d’entrar més a dins de la comunitat. Va ser positiu. Em van posar a treballar a la copisteria. Érem set i era una feina de molta rapidesa: fulls per a parròquies, fulls de la Pere Tarrés, partitures, fulls de catequesi per als nens de La Salle, algun llibre… Treballàvem molt. Teníem una òfset i jo m’encarregava d’arreglar-la quan s’espatllava. Soc traçuda. Feia igual que el meu pare, que era tapisser d’automòbils: aguantava els claus amb la boca. I “ai, què fas?!”, em deia alguna monja.

“Mira, es muy buena. ¡Pero se pasa el rato silbando!”. Aquesta era l’altra. Estava acostumada a xiular i a cantar. I resulta que això, aquí, no es feia. Jo feia el que podia, però de tant en tant… “Psssst!”, em feien. Ja se m’havia tornat a escapar la xiuladissa!

Per sempre

Des que vaig entrar al monestir, un cop per setmana anava a veure la mare a la residència i la portava aquí a dinar. Ella continuava amb depressions, però estava ben cuidada. En aquella època, ja teníem més facilitat per sortir del monestir. Havíem de demanar permís, però ja era diferent. Fins i tot fèiem alguns dies de vacances fora de Sant Pere. Les fèiem juntes, en petits grups, i les seguim fent, tot i que ara qui vol pot anar-hi amb la família. M’hi vaig anar emmotllant molt bé. En cap moment no vaig tenir la sensació que havia de marxar. Tenia clar que renunciava a certes coses, com ara la maternitat. És una decisió forta, però ho tenia clar.

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.


Relacionats