Sense intermediaris (Carmen Sánchez: I de II)

Text: Clara Fons Duocastella

Fotografia: Juanjo Bermejo

Sóc murciana, de San Pedro del Pinatar; zona pesquera. Pel meu sant, el papa se m’emportava mar endins amb la barca i els seus amics ens rodejaven amb les navetes de pescadors per celebrar-ho. Així era la meva infantesa: molt guapa, molt sana.

Vam emigrar a Barcelona quan el papa es va posar malalt. “Su marido tiene enfermo el corazón; no hay solución”. Però la mare, que era molt tossuda, tenia esperança. Els va recórrer tots, els metges. Per pagar-los, els meus tres germans treballaven sempre: dissabtes, diumenges i festes de guardar. Vam arribar a deure molts diners a la farmàcia.

Malvivíem en una habitació apilotats com xinxes fins que el pare va haver de deixar de treballar. Aleshores la mare va decidir que ens instal·léssim en un pis. Vam aconseguir llogar-ne un de buit a República Argentina. El vam omplir amb els mobles que ens van donar i amb les caixes de fruita que arreplegàvem del carrer. La mare les decorava amb papers de colors i les convertia en taules i cadires. I en teníem prou.

El papa es va morir el 19 de desembre, als 43 anys. Per a mi va ser un cop molt dur. El més dur de tots. “No existe Dios; no existe nada”, vaig dir-me. La mare volia que estudiés, que, malgrat tot, no tingués les mancances del moment, per això vaig continuar anant a l’escola. Però em vaig tornar rebel i agressiva. Em costava poc aixecar la mà. No suportava que a l’hora del pati em diguessin “la carbonera” perquè anava vestida amb roba negra. I pobra la que m’ho deia! L’estomacava i marxava ben calenta a casa! Les nenes em tenien por.

Teníem els diners justos i comptats per menjar i pagar el lloguer. Quan s’havien de distribuir els diners, quan calia prendre decisions, o quan hi havia algun problema, la mare ens arreplegava a tots al voltant d’una taula. “¡Mesa redonda!” Jo no sabia ni què hi pintava, allà; volia anar a jugar. “Tú pintas que eres parte de la familia. Aquí vamos a tratar un asunto y tú tienes que escuchar y dar tu opinión.” Per a mi això era important. No és que em fessin cas, era una criatura, però em feien sentir part de la família.

Carrer Tallers, 26

Poc després de la mort del pare, ens vam traslladar temporalment a Santa Coloma, a un pis del barri de Baró de Viver. Allà vaig organitzar la meva “pandilla”. Era un grup de cinc joves escollits per mi que ens dedicàvem a fer la vida impossible a la resta. Vam construir una cabanya al costat del riu, on hi havia els gitanos, i jo donava les ordres. Portava molta ràbia a sobre, molta. No entenia per què s’havien endut el meu pare.

Després vam anar a viure en un pis de protecció oficial al carrer Quevedo, a Gràcia. Un dia, un matrimoni evangèlic conegut del poble va convidar la mama a l’església: “¿Por qué no vienes a la iglesia? Te va a ayudar, tu familia está toda en Murcia”. Se n’hi va anar, al carrer Tallers número 26. Era molt creient, i no va donar importància al fet que el matrimoni fos evangèlic. A més, l’església de Tallers s’assembla molt a les catòliques, i jo crec que d’entrada no va percebre diferències.

A mi, com a germana petita, em va tocar acompanyar-la. M’emportava els tebeos de “Zipi y Zape” o de “Mortadelo y Filemón” i els llegia mentre predicaven. Aviat algú va suggerir a la mare que jo anés a l’escola dominical amb la resta de nens. Jo no volia de cap manera. Al final vaig acabar anant-hi un dia per setmana. Els feia la vida impossible: des de l’última fila em passava l’estona mirant el mestre i repetint: “ñiñiñí, ñiñí, ñi, ñi, ñi…”.

Però va arribar el meu moment. El pastor que portava els adolescents, Don Samuel Capó, ens va dir una frase que em va impactar: “Hay personas que dicen creer en Dios pero sin conocerle”. Què havia volgut dir? Em va explicar que tothom té accés a Déu, que tothom pot conèixer-lo pels propis mitjans, que no cal que ningú faci d’intermediari. I a mi, que no volia que ningú em “taladrés”, em va agradar sentir allò. Vaig començar a llegir els Evangelis; volia descobrir Déu jo sola. Llegint vaig entendre un Déu molt diferent del que m’imaginava, i m’hi vaig acostar.

A l’església evangèlica cada vegada ens hi sentíem més bé. De mica en mica, els meus germans van anar venint als cultes de diumenge. I la comunitat es va acabar convertint en la nostra família.

 “¿Pero usted quién es?”

Un dia, en passar per la plaça Reial, hi vaig veure tres o quatre nanos molt joves fumant porros. “Se están estropeando la vida, ¡Señor!”, vaig pensar. Em vaig asseure a terra amb ells i els vaig explicar la història de David i Goliat. Goliat era un gegant amb qui ningú no s’atrevia a lluitar. Un gegant com el que té la gent del carrer, la por interna davant d’alguna cosa. David no aixecava dos pams de terra i només tenia una fona per vèncer-lo. Però es va encomanar al Senyor i va aconseguir estabornir Goliat. Amb els teus gegants has de fer dues coses: la primera, reconèixer que els tens, que tens por, i que tens la possibilitat de vèncer-la. La segona, arriscar-te en el nom del Senyor.

A partir d’aquell dia, anava sola també un cop a la setmana a la plaça Reial. Les “pandilles” em deien “la maestra”. Explicava històries bíbliques a la meva manera. “¿Pero tú de dónde eres? ¿Eres de catequesis?” “No, no. Simplemente yo encontré algo que a mí me funcionó.” “¿Dónde?”, em deien els nanos. “En la Iglesia evangélica.” “¿Y eso qué es?” “¡Ven un día y lo ves!”

Un dia, de nit, el pastor de l’església va passar per la plaça Reial i em va veure asseguda a terra amb els joves: “¿Qué haces tú aquí, sola, a estas horas?”. “Estoy con la gente que tengo que estar.” “El domingo tenemos que hablar.” Aquell diumenge em va clavar un “rapapolvo” monumental. Em va dir que allà, sola, no hi havia d’anar, que em podia passar alguna cosa. Em vaig defensar dient-li que aquella gent necessitava escoltar-nos. I n’estava tan convençuda que durant molts anys vaig estar treballant a la plaça Reial i al Barri Xino. I els altres ja podien cantar!

“Jesús era allà on el necessitaven, sense esperar que el seguissin. Aquest és també el meu anhel.”

També vaig començar a anar a la presó per ajudar els nois. I no he deixat d’anar-hi mai. Amb la meva experiència de rebel·lió durant l’adolescència, entenc els joves de campionat. Els meus recorreguts pel Barri Xino i per la plaça Reial em van ensenyar que tota aquella gent no era el que aparentava. Mostraven una màscara, i l’important era el que hi havia al darrere.

La religió no m’interessa. M’interessa la figura de Jesús; conèixer com caminava, com es movia. “Quiero andar como él anduvo”, vaig dir-me en aquella època. I aquest és el meu objectiu: anar, com ell, entre la gent, ajudant les persones. Com a bon jueu, Jesús acudia a la sinagoga els dissabtes, però passava la resta de temps amb la gent. No els “matxacava” ni els inflava el cap, sinó que senzillament els ajudava a resoldre les necessitats que tenien. Era on el necessitaven, sense esperar que el seguissin. Aquest és també el meu anhel.

Continuarà al proper número…

>> Article complet a la versió en paper de Dialogal.


Relacionats