Jordi Graupera. Filòsof, polític i membre del Consell Assessor de Dialogal.

Vaig anar a Santa Maria del Mar per la missa del Corpus perquè hi cantàvem amb la coral. La missa va ser bilingüe, com passa sovint avui a Barcelona. L’evangeli i l’homilia van ser en castellà. Com sempre que m’hi trobo, em vaig indignar. Hi ha d’haver misses en català igual que hi ha misses en castellà. Vaig mostrar-me visiblement contrariat i el meu company de coral em va dir que és normal, que si a Santa Maria del Pi ho fan tot en català no hi va ningú, i que, quan ho fan en bilingüe, es pot dir que la basílica és més mig plena que no pas mig buida.

A la sortida de la missa vam saludar el capellà, i el meu company li va dir que jo havia deixat d’escoltar el sermó perquè era en castellà. Jo vaig dir que estava en contra que l’evangeli i l’homilia es fessin en castellà, i el capellà simplement va restar en silenci, un silenci que caldria adjectivar amb algun adjectiu negatiu, però auster: potser circumspecte, potser sever, potser amarg. «Si voleu, us explico per què», vaig dir. Però ningú ho va voler saber.

Els hauria explicat que la llengua a Catalunya és la continuïtat. Que l’Església és la casa de la continuïtat de la cultura i de l’esperit tant com del missatge de Jesús. Hauria pogut parlar de l’experiència de fer una missa en castellà, que és una experiència que et porta a tot el mal que, en nom de la imposició del castellà, s’ha fet a les nostres famílies i a les nostres vides. Però això es podria perdonar perquè tot es pot perdonar, en teoria, si ets cristià. El que aquest capellà i el bisbat no entenen és que fer avançar el castellà a les misses en català situa els cristians catalans en la tessitura d’acceptar la reculada i la desaparició de la nostra llengua, cultura i història per poder professar i practicar la nostra fe. El dolor és el trencament de la continuïtat cap als nostres fills, nets i besnets. I és exactament per això que no ho podem acceptar, i que som i serem tan corcons amb el tema, per molts silencis que ens trobem en els preveres.

L’església catòlica està perdent una cultura sencera, la nostra, i s’ho amaga a si mateixa substituint-la per una altra, la castellana, aprofitant que el poder l’ajuda a estendre-la

L’actitud fonamental del cristià, allò que explica que anem a missa i que en la litúrgia trobem l’esperit, el recolliment i la veritat, sorgeix en adonar-se que la vida no es redueix a l’experiència. El món contemporani, que viu abocat a la contingència perquè no hi ha res més i que, si troba una espiritualitat, és del tot immanent, viscuda en el present suspès en l’ara, ha renunciat a la noció de transcendència. Els cristians, des dels més progressistes fins als més tradicionalistes, compartim una comprensió de la vida que s’ancora en una expressió una mica contradictòria: l’experiència de la fe. La fe no és tancar els ulls i imaginar com a real un senyor amb barba pintat per Miquel Àngel o un triangle amb un ull al mig. La fe és, en un cert sentit, la consciència que el sentit del món i de la vida no s’esgota en l’experiència, ni de la matèria ni del temps. Que vivim per coses que van més enllà de nosaltres; per això ho anomenem fer un salt de fe. També per això la gent més religiosa té més fills o pot dedicar la vida, la salut i l’energia a construir un temple que sap del cert que no podrà enllestir ni veure enllestit amb aquells ulls terrenals. En la fe de l’Església hi ha la fe d’una continuïtat que no és només històrica, no és només portar la narració de l’evangeli als fills, no és només el «feu això en memòria meva», sinó també la convicció que forma part del nostre deure amb nosaltres mateixos, amb la nostra família i amb la humanitat sencera, mantenir viva la cadena de descobertes de les veritats més fondes d’una generació a l’altra. I no només perquè el contingut d’aquestes descobertes sigui millor o pitjor —tot va evolucionant—, sinó perquè en la cadena mateixa, en la vocació de transmetre, hi ha el sentit últim de la comunitat, és a dir, de la comunió. Creiem, i per això volem perdurar; creiem, i per això volem ser instruments que depurin allò que passa i no torna d’allò que roman; creiem, i per això sabem que per separar el gra de la palla el que hem de fer és anar-nos passant les poques veritats que podem entendre els uns als altres i esperar que, de tant passar-nos la pedra rugosa de mà en mà, acabem polint-la entre tots perquè se’ns reveli el diamant.

Anar a missa a Santa Maria del Mar, llegir els evangelis, resar un parenostre amb els fills, intentar travessar les capes d’història, tan contingents de vegades, per accedir al nucli de l’espiritualitat, de la relació amb el sagrat, del batec de la consciència, i aleshores haver de renunciar a la idea mateixa de continuïtat com a comunitat lingüística i política és demanar que ens neguem a nosaltres mateixos i a l’actitud mateixa que ens fa creients. És per això que s’entén que aquesta experiència no és la mateixa per a un català que per a un castellà. Un castellà es pot sentir contrariat que resem el salm en català, pot sentir que la seva experiència és subòptima —tot i que sentir-se així a Catalunya indica una voluntat de dominació que caldria revisar—, però la seva continuïtat no està en perill. La continuïtat de la seva forma de vida, dels gestos que separen el gra de la palla, del disc dur de veritats que és una llengua, dels ecos de generacions amb els seus dolors i les seves joies, amb les seves contingències i transcendència, està més que garantida. Fins i tot se’n pot anar a viure a un grapat de països, i la continuïtat i el monolingüisme estarien garantits en la seva experiència. Per a nosaltres, els catalans, la castellanització de la missa és la invitació a desaparèixer: a no poder viure l’experiència de fe com una experiència de continuïtat.

Omella, que és de la Franja, i que va ser nomenat cardenal el 2017 com una operació de l’Església espanyola per contenir l’independentisme, ha crescut en un context en què la seva identitat és menyspreada fins al no-res i que, per obrir-se camí, ha hagut de negar-se

Els hauria explicat tot això i segurament m’haurien respost que les parròquies on es fan les coses en català estan buides. Aquest és el relat del bisbat que governa Omella amb mà de ferro. Omella, que és de la Franja, i que va ser nomenat cardenal el 2017 com una operació de l’Església espanyola per contenir l’independentisme —el veien com un espanyol que podia xampurrejar el català i que considerava el català un patuès sense la dignitat de l’espanyol—, és un home que ha crescut en un context en què la seva identitat és menyspreada fins al no-res i que, per obrir-se camí, ha hagut de negar-se. Tothom que es reprimeix per assolir el poder esdevé un repressor per venjança amb el món. Omella ha enviat el senyal que cal bilingüitzar les misses perquè creu que el català no mereix cap mena de protecció, perquè no creu que tingui cap valor ni considera que hi hagi res que el català signifiqui que valgui la pena preservar. És la història de la seva infantesa, la indefensió apresa convertida en governança.

Per això, si hagués explicat per què l’homilia en castellà em fa pensar en el meu avi torturat en castellà al final de la Guerra Civil, o en el meu pare agredit pels mestres per parlar català, o en la meva mare aprenent a escriure’l amb quaranta anys, en comptes de les paraules benintencionades sobre la virtut de l’home cristià davant les temptacions del món que feia el capellà, amb un eco del tot hipòcrita davant l’abús dels febles amb la llengua i la llibertat dels catalans, haurien insistit que les esglésies són buides.

D’entre els més de dos-cents cinquanta cardenals existents, n’hi ha cent trenta-cinc, entre els quals Joan Josep Omella, susceptibles de ser votats per convetir-se en Papa

Justament els hauria dit: «Fer les misses en castellà perquè no estiguin buides és una forma de camuflar el vostre fracàs com a pastors de l’Església.» No vull dir amb això que les hagin de fer en català perquè així hi anirà la gent. L’Església no és un cine on hi ha audiències i horaris. Les han de fer en català perquè així viuran en carn pròpia que les esglésies buides són responsabilitat seva. Hi ha alguna cosa en la manera com prediquen, en la manera com encaren el món contemporani, en la manera com entenen la vivència del moment històric que els fa eixorcs. Si a Catalunya no hi hagués castellà i només poguessin predicar en català, la buidor de les esglésies seria una urgència que farien mans i mànigues per resoldre. L’Església catòlica està perdent una cultura sencera, la nostra, i s’ho amaga a si mateixa substituint-la per una altra, la castellana, aprofitant que el poder l’ajuda a estendre-la.

L’església catalana hauria d’entendre que ha de fer les coses molt diferents si vol ser l’Església dels catalans. Que no pot ser un element passiu, deixant-se dur per qui sigui que aparegui en els seus actes, perquè li passa com a totes les organitzacions humanes que es fan petites: només queden els més acèrrims, els que no són afectats pels vaivens del món, i aleshores es va fanatitzant, es va tancant i es van fent més impermeables als problemes que aquests vaivens causen en la vida de la gent. Fent les misses en bilingüe per tenir les esglésies mig plenes és enganyar-se a ella mateixa sobre els seus fracassos i, en conseqüència, accelerar-los. L’Església catalana ha de sortir a conquerir el món dels catalans i ha d’enviar el senyal que, encara que només hi hagi un feligrès, la missa es pot fer en català sense dubtar ni un segon, preparats per a quan els temps passin i romangui el que ha de continuar.

Lleó XIV a l’Estat espanyol

La visita del papa a l’Estat espanyol ha assenyalat exactament el mateix problema. Les imatges que hem vist parlen d’una operació política de primer ordre en què s’han trobat els interessos d’Espanya i els interessos del Vaticà, que no són els mateixos, però tenen algunes superposicions. On coincideixen els interessos de tots dos és en l’operació per catolicitzar la immigració llatinoamericana susceptible de caure en l’evangelisme. L’Estat espanyol, des de l’era d’Aznar, ha iniciat un procés de transformació de Madrid en la competència amb Miami com a capital de la hispanitat. Amb l’argument que els hispans parlen espanyol i són cristians, s’ha accelerat la seva absorció. Però el món és divers perquè els humans ho som. Allà on hi ha llibertat, sempre apareix la diversitat. I els sud-americans, després de dos segles sense estar sota el jou espanyol —un jou que, malgrat la propaganda imperiofílica dels castellanistes, mai no va aconseguir penetrar al fons dels seus territoris—, han anat diversificant el seu lloc al món. Avui, la identitat dels països llatinoamericans és prou distinta per començar a causar incomoditat en els nacionalistes castellans que dominen l’Estat espanyol.

El Vaticà es vol convertir en el far dels cristians d’arreu del món. ha vist una oportunitat en un tradicionalisme una mica xaró barrejat amb formes contemporànies de comunicació, força lligades al populisme

L’esquerra espanyola, tant el PSOE com les declinacions de Podemos, ha arribat a la conclusió que el catolicisme és l’instrument cultural d’espanyolització. El Vaticà, al seu torn, fa anys que està obsessionat amb la frontera que té amb l’evangelisme a Llatinoamèrica. Que l’anterior papa fos argentí i que l’actual hagi fet el seu apostolat a l’Amèrica del Sud forma part d’aquesta preocupació, que passa per davant dels problemes amb les tradicions africanes i amb els estats asiàtics.

El Vaticà es vol convertir en el far dels cristians d’arreu del món i ha vist una oportunitat en un tradicionalisme una mica xaró barrejat amb formes contemporànies de comunicació, força lligades al populisme. Aquest és un equilibri delicat, que potser Joan Pau II va saber mantenir perquè n’era pioner o per pur instint —i que la seva resistència a plegar quan estava tan malalt va convertir en una mena de misticisme per a una generació de gent que era la primera en la història de la humanitat que envellia en massa i que tenia les mateixes malalties senils que Joan Pau II.

Per a la part tradicionalista, fa mesos que els mitjans empenyen la narrativa dels nous conversos, especialment a Nord-amèrica, on hi hauria una aproximació de joves desencantats de les megachurches cap a una religiositat més ritualista, més sòbria i més barroca —del Barroc— en les expressions estètiques. Es tracta, en realitat, d’una nostàlgia d’Europa. O, més inexactament, d’una nostàlgia de la idea d’Europa que tenen els nord-americans. És un gir tradicionalista que fixa la tradició en un moment concret: els segles de la grandesa europea, els segles que coincideixen amb la fundació dels EUA, els segles del desplegament de les religiositats evangèliques americanes, els segles que van del XVI al XIX. No som davant d’una recerca de l’origen que busqui en els primers cristians una inspiració. Tampoc som davant d’una reformulació contemporània, depurada, treballada, desvetllada i purgada de malentesos històrics de l’essència del missatge de Jesucrist. No som davant d’un misticisme nou, espiritual i poètic. No, és un gest reaccionari. S’assembla a aquell moment entre els segles XVII i XVIII en què els tradicionalistes pensaven que l’art grec era superior al de la resta de tribus de l’antiguitat perquè els grecs havien entès que calia deixar el marbre blanc, sense pintar els edificis. I s’hi emmirallaven: fixeu-vos en l’arquitectura neoclàssica que tant van menysprear Gaudí i els seus amics. Quan al segle XIX es va descobrir que eren edificis policromats, com els de totes les cultures, hi va haver una llarga polèmica entre reaccionaris i coneixedors de la veritat.

Les conversions impulsades per l’administració Trump, amb el seu tradicionalisme performatiu, són una projeccció de l’hegemonia que voldrien

Aquestes suposades conversions en massa, capitanejades pel vicepresident dels EUA, J. D. Vance, tenen en alguns casos fervors litúrgics típics de la fe del convers, i de vegades, tenen els mateixos subtons parafeixistes dels comptes de xarxes socials que tan aviat et posen una foto d’un bust mediocre tardoromà com si fos el zenit de l’hel·lenisme com et commemoren l’aniversari de Franco com a model a seguir. És el reescalfament trad, del tot performatiu: una projecció d’un passat inexistent perquè es fantasieja amb l’hegemonia que hi tindrien.

L’Església, però, no és feixista. No ho pot ser, per raons que escapen la llargària ja excessiva d’aquest text. El papa Lleó XIV, justament, s’ha significat com a opositor de l’onada de la dreta populista. I en part l’Església detecta bé que el populisme de dretes també destrueix la comunitat dels creients i l’arquitectura social que la sosté: no són els catòlics els que estan donant aire a l’extrema dreta, sinó que són els reaccionaris sense Déu, com ja eren els nazis en el seu moment. Cal no creure en res per creure en la supremacia racial.

l’error més fondo és l’error històric d’Espanya: la negativa a reconèixer el conflicte de fons que té entre les nacions que viuen sota la corona

Això explica l’espectacle que hem vist a Madrid i, en part, però molt més rebaixat, a l’estadi Lluís Companys de Barcelona. És un espectacle que competeix directament amb l’estètica, la narrativa, la subjectivitat evangelista americana. És un error, el mateix error que està cometent la dreta moderada arreu d’Occident quan ha d’encarar-se al fet que el seu electorat s’està fent d’extrema dreta: comprar una mica el gest de l’altre per retenir els teus i atraure els dels altres. I és a l’inrevés: el que fas és donar carta de naturalesa a la religiositat o a la política dels altres. De fons, dius que no et prens seriosament a tu mateix, que els teus valors, semblin durs o tous, no valen gens ni mica de defensa. Bàsicament, dius que et llances a la contingència del moment històric en comptes de la transcendència de les conviccions profundes. L’Església, que tindria l’oportunitat de mostrar un camí de purificació, de desvetllament de la veritat de fons de l’espiritualitat, d’aprofundiment del ritual i de les idees que sostenen, s’ha abocat al gest contrari: a enredar-se amb les darreres manifestacions de la confusió. El papa fent el gest buit del «six-seven» n’és el resum perfecte perquè combina la buidor, l’agenollament davant la moda i la idolatria del vicari de Crist.

El Vaticà s’ha col·locat en l’antitrumpisme i, d’alguna manera, això l’ha portat a l’establishment de l’altra banda. El PSOE ho ha ensumat i s’hi ha llançat de cap, cometent el mateix error que l’Església catalana quan castellanitza les misses, sorgit en aquest cas del cinisme i no de la por: un partit que ha decidit que la seva supervivència implica polaritzar —primer amb Vox i AC, després amb Trump, i ara buscant l’aliança simbòlica amb el papa i fins i tot amb la Xina— omple el temple de les pròpies renúncies en comptes d’encarar els problemes de fons. La polarització és l’audiència de la política, com el bilingüisme és l’audiència de la litúrgia: una manera de tenir la sala mig plena mentre es buida el sentit del que s’hi fa. I quan el sentit s’ha buidat, només queda l’espectacle, i l’espectacle necessita cada vegada enemics més grans i papes més fotogènics.

I com que el Vaticà, de Francesc ençà, diu coses que s’assemblen al populisme d’esquerres, Podemos i companyia també s’hi han sumat, demostrant que la separació entre Església i Estat només els interessa si hi ha la dreta en un dels dos elements. El populisme d’esquerres no creu en les institucions, només en els discursos, i aquesta contingència radical és justament el que els porta a destruir les bases de la vida i de la política.

Però l’error més fondo és l’error històric d’Espanya, que és un error de negació de si mateixa: la negativa a reconèixer el conflicte de fons que té entre les nacions que viuen sota la corona. Negar la llibertat de les nacions que conté no fa Espanya més plena: la buida. Per això la visita del papa a Madrid parlava, sense voler-ho, d’una societat desesperada sense contingut, sense arrels, sense res a defensar que no sigui la mateixa negació; una cursileria institucional que delata la inseguretat de sempre envers Barcelona i el que Madrid n’enveja sense saber-ho dir: la Moreneta, el Virolai, els castellers i les corals. I el català. És a dir, la continuïtat. Madrid ho pot comprar gairebé tot, però no pot comprar una cadena de generacions que es passen una pedra de mà en mà. I el contrast, aquests dies, ha estat tan fort que ni les càmeres més ben col·locades no l’han pogut dissimular.

El relativisme és creure que allò que és fonamental es pot tractar com si fos relatiu. El fonamentalisme és el gest invers: prendre allò relatiu i convertir-ho en fonament. La transcendència és entendre què és fonamental i què és relatiu en la nostra creença.

Gaudí i el salt de la fe

I, aleshores, hi ha la Sagrada Família, que és la refutació de tot això en pedra. La Sagrada Família és el que roman: és més gran que els errors de l’Església, més gran que les operacions dels bisbats, més gran que els silencis circumspectes dels capellans a la porta de les misses bilingües. Gaudí va començar un temple que sabia del cert que no veuria acabat amb els ulls terrenals, i aquesta és exactament la definició de la fe que donàvem al principi: viure per coses que van més enllà de l’experiència pròpia, posar la primera pedra d’una continuïtat que et transcendeix. No hi ha cap monument al món que expliqui millor què vol dir un salt de fe, perquè no és una metàfora: és un edifici literal que només té sentit si creus en les generacions que vindran.

I la Sagrada Família és tan inequívocament catalana que no es pot desnacionalitzar ni amb tota la maquinària protocol·lària d’un estat. Hi és catalana la pedra de Montjuïc; hi és catalana la geometria treta dels boscos i de les coves del país; hi és catalana la llengua en què Gaudí pensava les naus i responia als visitants il·lustres; hi és catalana la lògica mateixa de l’obra: feta de baix a dalt, de la societat civil, de les almoines i no del pressupost, dels gremis i no dels ministeris. És el temple d’un poble que construeix la seva pròpia transcendència sense demanar permís. Per això, quan el papa hi entra, no és el papa qui consagra la Sagrada Família: és la Sagrada Família qui ressignifica el papa.

Gaudí va començar un temple que sabia del cert que no veuria acabat amb els ulls terrenals, i això és la fe: viure per coses que van més enllà de l’experiència pròpia, posar la primera pedra d’una continuïtat que ET transcendeix

A la seva encíclica contra la IA, el papa també demana la resurrecció del principi de diversitat en comunió per davant de l’homogeneïtat. No sé si és conscient que algun dels textos que li ha preparat la Conferència Episcopal Espanyola per a aquest viatge són mer nacionalcatolicisme. Crec que no, d’entrada, però que, de mica en mica, es va revelant que la seva mínima sensibilitat és molt superior al que han fet els enviats de Madrid, com Omella.

Ara bé, si la Sagrada Família el ressignifica és perquè aquest és un papa feble, i la seva feblesa no és personal sinó conceptual: és un home que s’ha deixat convertir en pontífex en comptes de ser bisbe de Roma. La distinció no és erudita. El bisbe de Roma és un primus inter pares, el servidor d’una comunió d’esglésies que tenen cadascuna la seva llengua, la seva història i el seu poble; el pontífex és el sobirà d’una monarquia espiritual que tracta les esglésies com a províncies. Un bisbe de Roma hauria entès que, a Barcelona, l’Església parla català com a Cracòvia parla polonès, i que aquesta no és una qüestió de pastoral, sinó de respecte a l’encarnació: la Paraula es fa carn en una llengua concreta o no es fa carn. Un pontífex, en canvi, veu mapes, estats, concordats, i parla la llengua del poder que el rep.

Gaudí va fer el camí invers i, per això, la seva causa de beatificació, encara que l’impulsin els tradicionalistes o els de la religiositat popular, diu més de l’Església que mil viatges papals. Va començar sent l’arquitecte de moda i va acabar pobre, cremat pel sol, atropellat per un tramvia i confós amb un captaire: va anar despullant-se de tot el contingent fins que només li va quedar el transcendent, que era el temple i la llengua en què el pensava. Quan el van detenir el 1924 per parlar català a un policia, va dir que la seva professió l’obligava a pagar els impostos, però que cap llei no l’obligava a deixar de parlar la seva llengua. Aquell vell tossut a la comissaria és l’antiimatge exacta del bisbat d’Omella: la prova que es pot ser universal sense renunciar a ser concret, catòlic sense deixar de ser català, i que, de fet, no es pot ser una cosa sense l’altra, perquè la universalitat que exigeix la renúncia a la pròpia carn no és catolicitat: és imperi. I el catolicisme no pot ser estàtic ni nostàlgic: ha d’anar a la recerca de l’essència cap al futur, com feia l’arquitectura de Gaudí. 

Els autoenganys de tots

Seria un error consolador pensar que tot això és un problema de l’Església. Els autoenganys de l’Església són els autoenganys de la societat catalana sencera perquè el mecanisme és el mateix: davant d’un fracàs que fa mal de mirar, substituir el contingut per l’audiència, la continuïtat per l’ocupació, el sentit per la sala mig plena. L’escola que veu com el català recula als patis i respon abaixant l’exigència per no incomodar; l’empresa que s’anuncia en castellà «perquè així arribem a tothom»; el partit que dilueix el programa per eixamplar la base; la televisió pública que persegueix el share imitant les privades; la institució cultural que programa en funció del que ja triomfa. Tots fan el mateix que el capellà de la missa bilingüe: confonen tenir gent amb tenir raó de ser, i s’amaguen el fracàs omplint-lo amb la cosa que precisament els està fent fracassar.

L’autoengany té sempre la mateixa estructura: és una comptabilitat falsa. Es compta el que es veu —els assistents, les audiències, els vots, les vendes— i no es compta el que es perd, que és invisible perquè és el futur: la generació que ja no hi serà, la llengua que ja no es transmetrà, la confiança que ja no es podrà recuperar. Una societat que viu abocada a la contingència, com dèiem al principi, no té instruments per comptar el que és invisible, perquè comptar el que és invisible és exactament el que en altres temps en dèiem fe. Per això la crisi de l’Església i la crisi del país són la mateixa crisi: totes dues són la incapacitat de viure per coses que van més enllà de l’experiència immediata, de treballar per temples que no veurem acabats.