Anton Ferret Baig. Escriptor.
Hi ha un poema visual de Joan Brossa titulat Eclipsi on s’hi veu un ou ferrat eclipsant una hòstia magna, és a dir, l’hòstia de grans dimensions que el sacerdot utilitza en la consagració. Quan el va donar a conèixer, l’any 1988, la secularització era el paradigma imperant. Feia tot just deu anys de la Constitució i a penes set de l’intent de cop d’estat de Tejero. Buscar llenguatges que parodiessin la cultura catòlica o escandalitzessin els catòlics era un signe dels temps. Calia anatematitzar per sempre aquell nacionalcatolicisme que encara cuejava.
En aquella època encara es feien processons de Corpus en molts pobles. Hi havia, però, la convicció que aquest tipus de manifestacions religioses a l’espai públic disminuirien i, certament, els anys noranta van suposar una gran renovació en les performances de carrer. Processons, vots del poble i altres actes entre festius i litúrgics es van reduir significativament o es van tancar a les esglésies. El retrocés de la pietat popular generava un sentiment de pèrdua i, sobretot des del món catòlic, es buscaven arguments patrimonials i culturals per legitimar un estat de coses que semblava condemnat a l’extinció.
Quaranta anys més tard trobem que els esdeveniments de pietat popular a l’espai públic s’han reduït significativament en quantitat i diversitat, però alguns s’han convertit en veritables tòtems de la cultura popular i tradicional. El país seria culturalment inimaginable si no se celebressin. De fet, de les celebracions de cultura tradicional i popular més participatives n’hi ha ben poques que no tinguin com a origen actes litúrgics o celebracions religioses. Parlem de festes vinculades al Corpus mateix, com la Patum, o escampades per tot l’any i per tot el territori però amb el mateix origen folklòric, com la Festa Major de Vilafranca, amb Sant Fèlix al centre; les Santes de Mataró; Sant Pere, a Reus; Sant Bartomeu, a Sitges; Santa Tecla, a Tarragona, i tantes altres.
Fins i tot fora d’aquestes celebracions, els elements folklòrics que les integren han agafat vida pròpia i s’organitzen trobades de tota mena de balls populars i entremesos que, amb un origen clarament religiós, sovint hagiogràfic, es presenten de manera autònoma: bastoners, gegants, castellers, etc. Això sí, les multituds que hi participen no tenen cap consciència del seu origen religiós. En contrast amb aquest allunyament del sentit originari, cada vegada hi ha millors coreografies, més balladors, vestits més lluïts o músiques més treballades.
per fer una aproximació honesta al sentit de la festa, cal que ens deixem portar per les emocions col·lectives i irracionals que s’hi manifesten sense voler anar més enllà. aleshores, estarem en comunió amb multituds amb les quals potser no ens entendríem gens si parléssim del motiu de la celebració que compartim
Una imatge que ens pot ajudar a entendre aquest fenomen és el de la custòdia, l’objecte metàl·lic que permet exhibir la sagrada forma a les processons eucarístiques. Com en una custòdia de Corpus, quan ens allunyem del centre, l’orfebreria es torna més alambinada i fascinant. Ara bé, en aquest cas, i considerant que costaria trobar-hi un sentit compartit, podem parlar d’una custòdia buida. Si temps enrere, per Corpus, qui l’omplia era Déu transsubstanciat en l’hòstia consagrada, avui dia és un Déu que s’ha buidat fins a ocultar-se o que ha estat eclipsat. És més, fins i tot costa evocar-ne l’absència en societats com la nostra, on tot ha de simbolitzar alguna cosa tangible i concreta.
Una custòdia buida com a centre d’una institució social tan participativa com és la festa pot ser utilitzada amb tota mena de finalitats ideològiques. Quan s’interpreta la festa, actualment se’n fan lectures de tot tipus: en clau nacional, social, en termes de gènere, ecològics, etc. La darrera tendència la tenim en els tradcaths, que volen retornar la pietat popular i el folklore al sentit més integralment catòlic com una extensió de la litúrgia més dogmàtica.
Si la custòdia de sentit del folklore és buida és perquè respon a la falta de sentit de les societats occidentals, que ha estat paral·lela a l’ocultació de Déu. És per això que, si volem fer una aproximació honesta al sentit de la festa, l’hem de fer de manera apofàntica, deixant-nos portar per les emocions col·lectives i irracionals que s’hi manifesten sense voler anar més enllà. Llavors, estarem en comunió amb multituds amb les quals potser no ens entendríem gens si parléssim del motiu de la celebració que compartim.
Deixem-nos omplir per la festa encara que això ens ompli del buit col·lectiu dels nostres dies i gaudim del kairós que porta associat. Perquè si volem veure què hi ha a l’interior de la custòdia, o bé no hi trobarem res, o bé hi acabarem trobant l’ou ferrat de l’Eclipsi de Joan Brossa. Trenta anys després de la seva concepció, podem rellegir-lo perfectament com una profecia de la societat de menjar ràpid en què s’ha convertit aquest país que, desesperadament, busca en les tradicions una arrel que qui sap on para.
