Per als més grans, el periodista Enric Calpena Ollé (Barcelona, 1960) és el rostre del primer presentador del TN Vespre. Per a d’altres, és la veu inconfusible de l’En guàrdia, el veterà i reeixit programa d’història de Catalunya Ràdio. Al costat de tot això, el barceloní llicenciat en Dret i en Ciències de la Informació, professor de Periodisme a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, és autor d’una desena de llibres, entre els quals destaca El dia que Barcelona va morir, El primer capità o En guerra. Parlem amb ell de la culpa històrica. 

***

La Història generalment ha tingut un paper pedagògic, d’exemplaritat, glorificador del passat. ¿En quin moment es comença a fer una revisió crítica del mateix passat? 

Una mica abans de la Il·lustració, quan neix la idea que unes determinades nacions tenen un destí manifest. És a dir, que no només tenen un espai geogràfic propi, d’acord amb el concepte de les fronteres naturals, sinó que aquella nació té una missió. Quan aquest destí manifest no es compleix, la culpa és dels altres, però, al mateix temps, hi ha gent que té una visió crítica d’aquest presumpte destí. Això es veurà en totes les cultures i països del món, sobretot en els més grans, com els Estats Units, l’Estat espanyol o França. El que passa a França és que després de la guerra francoprussiana i, especialment, amb l’afer Dreyfus, hi ha tota una sèrie d’intel·lectuals que diuen que potser la societat francesa no és el que vol semblar. Jo no crec ni en el destí manifest ni en la culpa històrica, que són conceptes decimonònics. La història no és teledirigida i no hi ha cap ésser o éssers superiors que determinen un poble elegit respecte d’un altre de culpable.