Final feliç

Caminava d’esma. A pas lent, feixuc. Amb la motxilla plena de trastos. Sense gairebé ni adonar-me’n, vaig trobar-me a dalt de tot del precipici. Just en el punt on els peus es balancegen entre la terra i el buit. Exactament allà on l’abisme pretén absorbir-te sense contemplacions.

Per sort (o deliberadament), els precipicis quotidians són com els de les pel·lícules amb final feliç: sempre hi ha mans disposades a ajudar-te i branques on agafar-se. I és recomanable fer-ne ús. De totes les amarres possibles, n’hi ha dues que són, em sembla, més segures que la resta. Es tracta de la confiança i del sentit de l’humor.

Confiar en si mateix, en les altres persones i en allò que esdevindrà resulta imprescindible en temps d’incertesa. No parlo d’una confiança cega, absent de límits, sinó d’aquella que parteix del rigor amb un mateix que es veu reflectit en els altres. Hi ha, alhora, la confiança en allò altre menys tangible a què cadascú posa un nom diferent. Es tracta de la mare de totes les altres confiances: aquella que és útil per a tot perquè no serveix ni pot ser aprofitada o manipulada per a res en particular; és una confiança gratuïta en una realitat sense forma; l’única que, a aquells que la tenen, els dona plenitud. Sense confiança, qualsevol branca, per més fort que t’hi aferris, es podrirà o s’esqueixarà.

Si confiar és imprescindible, especialment en temps de crisi, l’humor esdevé igual d’important. No ha existit mai una cultura humana sense sentit de l’humor. L’humor, la rialla que sovint dona la mà a la creativitat i a la fabulació, permet donar una sortida quan no hi ha sortida possible; ofereix un punt de vista nou. El riure fa possible que imaginem un món diferent del que estem vivint. En un instant, mantenint les condicions de partida, el sentit de l’humor ens permet tenir una experiència inèdita. De fet, sovint, el riure esdevé una manera de sobreviure.

“L’experiència de la comicitat és una promesa de redempció”, va escriure Peter Berger. I “el sentit de l’humor és el sentit de l’amor”, em va dir un bon confident. Perquè el riure compartit ens fa còmplices, més amics. Posem-hi humor, doncs, que això de viure és una cosa molt seriosa.

 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal


Relacionats