El mar, mística i tragèdia

Text: Laia de Ahumada
Fotografies: Aris Messinis

L’aigua és un símbol recurrent que ens ajuda a explicar el camí cap a la interioritat; per aquest motiu, la trobem en molts textos sagrats. Sense l’aigua no és possible la vida: converteix un desert en una terra fèrtil, i una vida erma en una vida plena. És per això que la cerquen amb el mateix delit tant els exploradors de la interioritat com les persones que la necessiten per sobreviure. Toni Fiol, de 28 anys, patró de la marina mercant, ens exposa en aquesta entrevista les dues cares d’una mateixa moneda.

–El mar té molts símils amb la vida i l’espiritualitat. Jo l’utilitzo sovint com a metàfora: les tempestes, el fluir, el deixar-te endur pels elements. Descobreixes que, en definitiva, la tempesta és només un núvol sobre l’oceà. És una mica el que et passa a la vida, és un reflex de les situacions més quotidianes, i si t’hi fixes li pots trobar aquesta profunditat. Això m’agrada molt.

És una manera de viure…

–El mar em fa sentir molt viu. Per a mi el mar és un concepte de vida i té molts valors. Un és la contemplació, observes molt, perquè la percepció del temps és diferent. Un altre és el valor d’equip, perquè en el vaixell es beneficien els uns dels altres, sobretot en navegacions llargues. Si un té un problema, l’has de solucionar, no el pots esquivar, perquè, quan navegues, el món es redueix al vaixell i es fa molt petitó, i tot es magnifica. Les emocions i els sentiments són molt intensos: les coses bones són més bones, i les males cares són pitjors. El fet de reduir el món et fa ser molt conscient de la limitació, de la finitud, i també t’afina la consciència ecològica, perquè allà l’aigua s’acaba, el menjar s’acaba, els fems i els residus s’acumulen. La petita quotidianitat del navegar és molt intensa.

Què se sent immers en un horitzó de mar?

–Molt contacte amb el planeta, perquè estàs en un medi molt salvatge, molt allunyat, en un desert on els recursos són limitats. Veus una gran quantitat d’animals i la grandesa de l’univers hi és molt present: les estrelles, la lluna. Ets allà i no tens res que et distregui. Les navegacions llargues tenen un efecte intern, espiritual, perquè t’enfronten a tu i als altres, al silenci. El soroll de la vida quotidiana ens entreté i ens proporciona certa seguretat –una mica falsa–, i en canvi el mar és silenci.

 Quan navegues, el món es redueix al vaixell. Et tornes molt conscient de la limitació, de la finitud, i se t’afina la consciència ecològica.

Quan mires més amunt de les estrelles, què hi veus?

–Allà al mig, mirant el cel, no he trobat cap resposta al misteri de la vida, però sempre he sentit que estar enmig de l’oceà és un misteri grandiós. No em sento custodiat per ningú, per cap figura, és més una sensació de formar part d’un tot molt inexplicable. No sento que hi hagi res més que jo, però de vegades m’agradaria sentir que hi ha alguna cosa més, perquè em donaria tranquil·litat davant del gran misteri. Quan veig el cosmos, el sentiment va cap a la insignificança meva, com a individu, davant la immensitat de l’univers, però no em genera cap angoixa, és una galleda d’humilitat, és una cura perfecta contra els deliris humans de grandesa.

El silenci et porta cap a tu i cap a l’altre, i un bon dia t’embarques a l’Astral

–Em porta a l’Astral la indignació per un drama que estem vivint. I si tinc les capacitats i coneixements de navegació, em trobo en una forma física que m’ho permet i tinc el temps per fer-ho: és clar que hi vaig! Sento l’obligació d’anar-hi, però tot comença amb la indignació per un drama humanitari que no entenc. I hi vaig sense cap intenció de trobar la resposta de per què està passant això, sinó que em mou una cosa molt més simple: com a mariner, hi ha gent en perill al mar i puc anar-los a ajudar, doncs hi vaig. És posar rostre a aquest drama.


Relacionats