La nostra part del Cel

Text: Plàcid Garcia-Planas

Fotografia: Quim Roser

No es veu. Només es pot sentir, i ja era present a la meva primera guerra: Saddam Hussein, el 1991, va brodar el seu Nom a la bandera de l’Iraq.

Va continuar present a la meva segona guerra, un any després. M’ho va dir un imam, a l’inici del setge, al pati d’una mesquita de Sarajevo: “Tots som flors que creixem en un mateix jardí”. I, així, en una guerra rere l’altra, com un desig a vegades brodat, quasi sempre amagat.

Era present a les esglésies catòliques dinamitades pels ortodoxos a la Krajina i als monestirs ortodoxos dinamitats pels albanesos a Kosovo. I a la mirada d’un jove monjo que vaig veure resar en un monestir ortodox assetjat, ple d’àngels i sants pintats a les parets. La llum queia en picat des de la cúpula i les seves pregàries queien en picat cap a la soledat. Vaig sentir aquella presència, amb intensitat, en la mirada d’aquell monjo: era cec.

Era també present als ulls d’una dona musulmana que al sud del Líban, abraçada pel terror, llegia l’Alcorà sota els apocalíptics míssils israelians. I en el nen cristià escapat dels ganivets de l’Estat Islàmic i refugiat en un edifici de ciment podrit al nord de l’Iraq. El nen jugava a ficar-se en una gran capsa de cartró com si fos un taüt, i la cara de difunt que feia la criatura, amb la boca entreoberta, era senzillament perfecta. El seu pare li deia que deixés de fer l’idiota i el nen es va quedar allà, saltant pel taüt.

També ho vaig veure als ulls d’una jueva velleta, l’última jueva de la Terra dels Dos Rius, al sud de l’Iraq, la terra on es va construir la primera sinagoga, on es va crear l’alfabet hebreu i on es va escriure el Talmud de Babilònia, encara avui predominant a la llei jueva. Me la va fer descobrir el bisbe caldeu-catòlic: els mateixos xiïtes que feien cua davant l’ajut de Càritas turmentaven la jueva.

“Se’n vol anar d’aquí?”, vaig preguntar a la velleta. “No. Me’n vull anar des d’aquí”, va respondre. Vivia en un antic palauet turc de fusta podrida.

Pura elevació.

Era present en el desig d’un jove seminarista caldeu-catòlic del nord de l’Iraq. Pura elevació, també: volia ser ordenat sacerdot a dalt del turó de Santa Bàrbara, al costat del seu poble, en mans de l’Estat Islàmic.

I en una platja de l’est de Líbia, enmig d’una batalla de míssils, on uns rebels antigadafistes van veure, de cop i volta, el seu Nom escrit als núvols, com un miracle, i van començar a plorar. Aquell matí, l’home que m’havia portat cap a la batalla ho va fer posant sures de l’Alcorà en el casset del seu cotxe atrotinat. Jo anava cap a primera línia una mica acollonit, i notava que alguna cosa m’acaronava.

Tot ve de lluny. Un dia vaig buscar la primera crònica de guerra escrita i publicada per un reporter del meu diari, La Vanguardia, i ja hi era ben present. Va ser l’any 1893, a Melilla. L’exèrcit espanyol va destruir a canonades una mesquita i, sobre les ruïnes, hi va celebrar una missa.

He notat la seva presència allà on, amb violència, els homes s’han col·locat a ells mateixos a la porta del sofriment i de la desaparició física. De Sarajevo a Kandahar. L’he notat, sobretot, a les mirades de la gent, i encara no sé exactament què és. Si és bo o és dolent. Si és Déu o és por. O si només som nosaltres mirant-nos al mirall. 


Relacionats