Núria Picas Albets. Cor, cap i cos

Adrià Pujol. Antropòleg i escriptor.

Els esportistes d’elit tenen força aura i fan proeses que semblen d’un altre planeta. Els admirem, ens commouen, són exemples de tenacitat i virtut. Prou vegades els fem servir de deïtats tutelars, perquè ens nodrim de la seva gràcia, del poder que detenen, fins al punt de convertir-los en extensions simbòliques de la comunitat. Costaria de trobar algú, doncs, que no s’hagi emocionat mai amb cap atleta. Els animem, ens inspiren, els aplaudim, i ells se superen, trenquen els límits, baten rècords, competeixen, i perden i guanyen per a tots nosaltres. Les seves victòries i derrotes són una mica nostres —trobem que tota l’espècie en surt beneficiada.

A més, en l’esport d’elit detectem un residu d’heroisme atàvic, sobretot en les disciplines que tenen lloc a la natura —fora d’estadis i pavellons, per entendre’ns. Vet aquí la llegenda del soldat missatger Fidípides, que l’any 490 aC va col·lapsar després de córrer els quaranta quilòmetres llargs que separaven les ciutats gregues de Marató i Atenes. O dit d’una altra manera, i enllà que els mèrits siguin equiparables, no és el mateix fer una bona marca en una piscina coberta que travessar nedant el canal de la Mànega. Quan l’escenari és ad hoc —un camp de futbol, un ring, el circuit de curses—, els atletes remeten als gladiadors: s’esbatussen, corren i salten per entretenir-nos. Però, quan competeix a cel batent —muntanya amunt, mar endins, travesses de tota mena—, l’atleta també lluita contra els elements i, per tant, copsem la rèmora de l’aventurer, del conqueridor: un llençol de romanticisme l’embolcalla.

Els esportistes punta de llança existeixen, en part, gràcies a la forma piramidal que tenen les disciplines respectives. A la base hi ha l’amateurisme, i al cim, els que n’han fet un modus vivendi. Si parlem, per exemple, d’esports de muntanya, hem de dir que de la tradició excursionista de Catalunya n’han sortit uns quants dos de pit, tant artístics com físics o científics: Verdaguer, Kilian Jornet, Josefina Castellví i Joan Coromines. El país estima la muntanya i té una relació metabòlica amb el paisatge —amb l’agrarietat. Marededeus trobades, pics, estanys i massissos de noms idiosincràtics, megalitisme i arquitectura romànica, plantes remeieres… No acabaríem mai l’enumeració. I entre els dos de pit que dèiem enlluerna, amb llum pròpia, l’escaladora i corredora de muntanya Núria Picas Albets (Manresa, 1976).

«EL COR, EL CAP I EL COS TREBALLEN ALINEATS: EN UNA CURSA DE LLARGA DISTÀNCIA CAL GESTIÓ I DOMESTICACIÓ, PERQUÈ EL CAP ET DIRÀ QUE PARIS I NO PARARÀS»

Picas neix i descobreix la passió esportiva a l’empara de Montserrat. Abans de fer deu anys, els pares ja se l’enduien a escalar les parets de la nostra muntanya màgica. A partir dels dinou, Picas fixa el rumb i s’endureix en diverses especialitats. Mentrestant, l’any 1997 entra al cos de Mossos d’Esquadra, a la unitat de muntanya. Després ingressa al cos de bombers, l’any 2005. Viu a Berga i compagina la feina amb la preparació d’alt rendiment.

Passant de puntetes pel seu palmarès, hi trobarem la campiona del món d’ultratrails i doble campiona de l’Ultra Trail World Tour. Hi trobarem, també, victòries sonades als cinc continents, però sol dir que la cursa més especial és l’Ultra Trail del Montblanc, considerada la prova més prestigiosa del món en aquest àmbit. Picas hi ha aconseguit tres podis històrics: segona classificada els anys 2012 i 2013, i la victòria més desitjada, el 2017, que la va convertir en un referent planetari. Escaladora, alpinista, esquiadora, corredora de maratons, de duatlons de bicicleta i a peu, i guia d’alta muntanya, el 2016 va rebre el premi al millor esportista català de l’any. El 2019 li van donar la Creu de Sant Jordi, però tot això només dibuixa la superfície d’un currículum fondo i espès, forjat entre els Pirineus, els Alps, els Andes peruans, l’Himàlaia nepalès i el Parlament de Catalunya.

—Núria, també has fet un parell de llibres —li dic per telèfon, després d’haver d’avortar diverses vegades la trobada personal—, Córrer per ser lliure (2015) i Ara o mai (2019), tots dos a Columna, i trobo que estan molt ben escrits.

—¿De debò? Gràcies! Sí, d’alguna manera he volgut plasmar la meva filosofia de vida, com afronto els reptes, els entrebancs. Tots dos llibres són molt meus, sobretot el segon, en què m’obro força. No deixo res al tinter.

—I hi expliques d’on et ve la passió per la muntanya.

—Sí, sovint dic que em ve dels pares, però no és ben bé així. La passió em surt de les entranyes. Tinc un germà, per exemple, que s’ha decantat per estudiar, estima els espais tancats, la guitarra clàssica. En tot cas, això sí, he tingut la sort de néixer en un ambient favorable, motivador. Parlo tant de l’entorn casolà com del paisatge de la infantesa.

Picas té un to de veu proper, amable. Parla sense fums, i es nota que pensa, pondera i organitza. És una estrella que sap baixar a terra. Continuem parlant de dèries.

—Potser ara és més fàcil apassionar-se pel que sigui. Amb les xarxes socials i internet hi ha molts referents, veus més coses que et criden l’atenció. Abans, escollir una vocació era més complicat, o més solitari, però al final vaig descobrir aquesta passió, ho vaig aprofitar, i ja no vaig deixar anar-la.

«la muntanya no t’enganya mai. No cal ni córrer. Passeges pel bosc i t’adones que hi ha una cosa superior a tu; un ésser que tan aviat t’acull com et rebutja, però que no va mai amb segones»

—¿Vols dir que has notat cap canvi, en aquest sentit?

—Home, hi ha un punt de massificació, ara, a la muntanya. Però què hi farem: sempre ho dic, val més que la gent faci esport. I avui hi ha molta cosa tècnica a l’abast. De la gent que es despista, per exemple, els bombers en rescatem un munt gràcies al GPS. Ara bé, s’ha perdut una mica la màgia de la descoberta, del sentit comú, del saber fer a la muntanya, la intuïció i els consells dels més bregats. I a l’estiu és una vergonya: vinga rescats. En fi, se subestima molt el medi natural i passen coses com aquells nou que van haver de pescar no fa gaire, amb helicòpter, en una congesta de l’Aneto.

—¿Hi ha inconsciència, doncs?

—Sí i no. Jo cada vegada busco llocs més remots o miro de sortir entre setmana, perquè noto que s’està perdent una mica el romanticisme de la muntanya. I, sense aquest matís, n’hi ha que l’aborden com un simple decorat, i la muntanya no és un circuit preparat d’entrada: és un imprevist rere l’altre.

—Però tu competeixes a alt nivell. Hi alguna cosa més.

—En el meu cas, va tot lligat: romanticisme, raó i preparació. El cor, el cap i el cos són coses independents, però treballen alineades. El cervell és el múscul més important que tenim, però, per altra banda, has de tenir el cos sencer a punt. En una cursa de llarga distància cal una gestió, enllà de la motivació, i fins i tot una domesticació, perquè el cap ens dirà que parem i no pararem. I si no mira el rescat del Balandrau, que jo hi era: l’únic supervivent va arribar al límit, però va aguantar, en part, gràcies a la força del cap.

—Un cas sonat, tot i que de vegades sí que cal abandonar.

—Hi ha coses que no depenen de nosaltres. Com quan en Xavi Batriu i jo volíem pujar al Makalu, un vuitmil prop de l’Everest. A uns 7.900 metres, una pneumònia quasi em liquida. O l’intent anterior, amb en Ferran Latorre: ho vam deixar córrer per culpa d’un terratrèmol. L’important és no deixar de somiar. Som els nostres somnis, i un dels meus és fer, com a mínim, un vuitmil a la vida.

—Ja n’has fet de l’alçada d’un campanar, com l’any 2016, en què vas enllaçar les dues grans curses catalanes de muntanya, Cavalls del Vent i Carros de Foc, més de cent quaranta quilòmetres i quasi nou mil metres de desnivell en menys de vint-i-sis hores.

—A veure, l’experiència també és un grau i hi ha gent que gestiona més bé el patiment. Amb això no vull dir que calgui patir perquè sí. Anar al límit és instructiu; diria que fins i tot és pedagògic. Té un punt místic, esclar, però jo fa molts anys que rondo la muntanya, que em conec, sé gestionar l’esforç i, sobretot, la pressió.

—¿Un esportista d’elit té una pressió afegida?

—I tant! Has de passar comptes amb els espònsors, amb la gent que et segueix, etcètera, i sovint aquí hi ha la diferència entre l’èxit i el fracàs. Per no dir que tu em veus a mi sola competint, però al meu darrere hi ha un gran equip. Tinc un entrenador, una nutricionista, un psicòleg esportiu que m’ajuda a gestionar tota la temporada i una família que ha de sumar, que ha d’entendre què faig. Sempre parlo d’aquestes quatre potes: entrenament, fortalesa mental, combustible i un bon entorn, familiar i d’amistats. A partir d’aquí, hi ha altres aspectes més tangencials, com la motivació, la imaginació o la genètica.

«La influència dels esportistes d’elit es basa en fets, no en xerrameca. La muntanya no és un circuit preparat d’entrada, sinó un imprevist rere l’altre. Per això al meu darrere hi ha una feinada»

—¿I la pressió de ser un referent?

—Bestial. Els esportistes d’elit som un mirall per a la gent, exemples de comportament, de superació. Hi haurà, fins i tot, el que es comprarà la marca de roba que portem, les barretes energètiques que consumim, les vambes, o el que vindrà a les nostres xerrades motivacionals tot buscant respostes, i nosaltres ho hem de donar tot. Som imatge, idees, valors i, per tant, tenim una responsabilitat afegida.

—¿Sou influenciadors?

—No! De fet, ara els influencers comencen a estar en hores baixes, i ja tocava. La gent ja els veu el llautó. Darrere d’un esportista d’elit hi ha una feinada, lluny d’aquelles cares boniques promocionant marques davant d’una pantalleta. La nostra influència es basa en fets, no en xerrameca.

—Però vosaltres teniu una exposició pública notable i més d’un cop transcendeix, es torna extraesportiva. L’any 2019 vas entrar al Parlament de Catalunya, en substitució d’Oriol Junqueras.

—I vaig perdre patrocinadors, però tant me feia. De fet, el dia de la Creu de Sant Jordi vaig parlar dels presos polítics i dels exiliats.

—I vas plegar vora dos anys després.

—Al Parlament vaig viure la ressaca de l’U d’Octubre, molta gent privada de llibertat, l’arrogància de l’altra banda i alguns independentistes llançant-se els plats pel cap. Tenia la sensació d’haver de fer d’àrbitre i algunes enemistats m’entristien, però considerava que el meu servei era positiu, necessari, dos braços més per remar.

—Ara farà deu anys del referèndum. ¿Com veus el país?

—Tot desangelat. Trobo, i no ho critico, que el jovent està per altres històries, però tota aquella energia no ha desaparegut, està soterrada i cansada però és real. Dit diferent, fa deu anys ens preocupava la independència, i ara lluitem perquè el català i la cultura catalana no s’esborrin del mapa. Anys d’empenta, de glòria i lluita, i fa dos dies ens encolomaven la victòria de la selecció espanyola, ¿saps? Hi ha molta desil·lusió, amics que han trencat i molta animadversió a tots els flancs.

—I vas tornar a la muntanya.

—Home, la muntanya no t’enganya mai. Segons com, et pot no agradar què et planteja, quins límits t’imposa, però la muntanya és d’una sinceritat total i té recompenses amagades, tresors. No cal ni córrer. Passeges pel bosc i t’adones que hi ha una cosa superior a tu; un ésser que tan aviat t’acull com et rebutja, però que no va mai amb segones. A mi em crida constantment.

____________