Durant el barroc, a mesura que el teatre anava situant-se en un lloc prominent en el món cultural, en general, i musical, en particular, van anant destil·lant-se i caracteritzant-se, gairebé a manera de diccionari bilingüe paraula-música, totes aquelles emocions i passions que els compositors volien plasmar en les seves partitures: del dolor a l’alegria, de la tristesa a l’apassionament, de l’odi al desig, de la guerra a la pau, de la calma a la tempesta.

Tant allò que es deia sobre l’escenari com allò que s’hi cantava (o allò que s’hi escoltava per sota) havia d’anar a l’una per tal d’arribar a transmetre’s als espectadors, i que aquests, així, experimentessin aquest anar amunt i avall de sentiments i se sentissin, tant com fos possible, protagonistes. La dita teoria dels afectes (que no deixa de ser un nom general per tal de conglomerar tot un seguit de tractats i estudis que es feren en aquells temps sobre el tema; un tema sobre el qual ja s’anava donant voltes des de l’antiguitat clàssica, cal dir) enumerava, descrivia i exemplificava tot aquest seguit d’emocions i de passions (d’humors, d’afectes) que els compositors anirien col·locant en les seves partitures per tal d’aconseguir els canvis expressius més efectius i amb un punt tan alt de contrast entre ells que fos possible anar de l’un a l’altre en el mínim temps possible i de la manera més trasbalsadora possible: si la joia i l’apassionament són una expansió de l’ànim, cal escriure intervals ben oberts i les dinàmiques més fortes; si la tristesa i el dolor són, al contrari, un moviment de constricció, el que cal escriure són subtils descensos cromàtics i tenses dissonàncies; si l’arrogància i la ràbia bel·licosa ens mouen en violentes batzegades, notes repetides en ritmes ràpids i bruscos trencaments.

La política és plena de lideratges. Alguns són orgànics, triats pels espais de decisió dels partits o dels moviments socials. D’altres són morals, per una referencialitat que s’escapa de qualsevol estructura. ¿Com es compaginen els diversos tipus de lideratges amb una lògica d’organització col·lectiva? ¿Quins riscos corren les organitzacions polítiques quan tenen un lideratge molt fort? ¿I quan no tenen ningú que sigui un referent moral? Alhora, els líders han d’explicar-se de manera breu i senzilla. Estan obligats a comunicar idees complexes en pocs caràcters a les xarxes socials o pocs segons a ràdios i televisions. És una simplificació de les idees que, acompanyada de la lògica d’espectacle, converteix els nostres plenaris i parlaments en grans platós, i les disputes dialèctiques, en exabruptes que freguen el bel·licisme. En conseqüència, l’extrema dreta guanya força i els lideratges són cada cop més violents i dogmàtics. ¿Com és la política en l’era de l’algoritme? 

Aleix Clarió: Assessor en estratègia i comunicació digital, i també assessor del president Carles Puigdemont des del 2016. Abans va treballar a l’Àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Girona, amb Jordi Puigneró quan aquest era conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, i amb Gemma Geis quan era la consellera de Recerca i Universitats.

Gabriela Serra: Activista antimilitarista, comunista i independentista. Va tenir el seu moment de màxima visibilització durant la legislatura 2015-2017, quan va ser diputada per la CUP. Tot i això, es reivindica com a política des que va néixer, per un compromís social que va més enllà dels partits i que la van portar el 2024 a iniciar una vaga de fam per Palestina.

***

La tensió és al punt de partida, perquè les organitzacions polítiques són projectes col·lectius, però els lideratges són individuals. 

Gabriela Serra: No podem parlar de lideratge i de fer política com en parlaríem fa vint anys. La política s’ha convertit en un escenari. El poder legislatiu no resol cap problema real. S’aproven propostes però després no van als pressupostos. A l’estat espanyol la democràcia servia per dirigir i manar. Ara, però, mana el capital. No hi ha hagut capacitat de resituar aquests canvis. Per això vivim tot aquest histrionisme en política. A més, s’ha perdut el poder i l’autoritat en el sentit de la seducció, d’algú que s’ha d’escoltar perquè s’ho ha guanyat.

Aleix Clarió: L’autoritat moral. És el que ha passat amb el president Puigdemont, que, sense cap càrrec orgànic a Junts durant molts anys, tenia molts seguidors. Artur Mas no esperava això quan el va nomenar. L’autoritat que va guanyar Puigdemont és molt més gran que la de Mas.

José María Sánchez es defineix com a naturòpata holístic, psicoterapeuta transpersonal, divulgador i escriptor. «Vinc del món de la micronutrició i de l’osteopatia, i defenso que el que equilibra la salut és l’alimentació i la manera com vius: com descanses, com respires, com et relaciones amb la natura.» Amb 22.000 seguidors a Instagram, acaba de publicar el llibre Muladhara. Sé tu propia luz. Tenia previst impartir un màster de Naturopatia Integrativa a la Universitat de Girona, però el Col·legi Oficial de Metges de Girona va exigir que no es fes perquè deien que s’allunyava de l’evidència científica. 

Antropòlegs, filòsofs i historiadors han dedicat moltes pàgines a explicar com han funcionat al llarg dels segles els moviments religiosos o polítics de masses. Tot i això, hi ha un aspecte d’aquests moviments que no han aconseguit aclarir: com es construeix, si és que es construeix, un líder carismàtic. El carisma és un dels pocs conceptes que el materialisme i la ciència no han esgotat, perquè té un peu en el món espiritual. 

Els líders carismàtics moderns i contemporanis, que tenen molts trets en comú amb els profetes bíblics, són algú que connecta de manera especial i intensa amb una comunitat. Són éssers inspirats, o que s’hi consideren, i que arriben en temps de canvis molt bruscos per portar la seva gent a un estadi millor d’aquell en què es troben. No és estrany que als segles XIX i XX sortissin tants profetes en el marc de les colonitzacions, quan es desposseïa els nadius dels seus sistemes de vida. Individus carismàtics iniciaven moviments de revitalització cosmològica per pura reacció a l’imperialisme. Els gestos profètics, diu Ramon Sarró a la secció Recerca que trobareu en aquest número, sempre són gestos contra un sistema.

En la nostra època, de pèrdua d’influència dels grans relats religiosos i de disseminació del sagrat en mil llocs, aquells líders espirituals i polítics s’han infiltrat a totes les esferes: l’empresa, l’esport, l’alimentació. En aquest sentit és inquietant i significativa l’entrevista que Gemma Ventura fa a José María Sánchez, un naturòpata holístic que parla convençudíssim contra els laboratoris farmacèutics i que fia tota la salut a la dieta. Impacta i alarma veure com, partint del seu nínxol d’expertesa, formula tot un plantejament sobre els humans i l’univers.

¿Per què hi ha líders naturals que tenen capacitat per arrossegar la gent? ¿Com distingim els profetes benignes dels profetes perillosos? Dialogal 91 tracta de vells i nous profetes en termes filosòfics, històrics, polítics i artístics. El filòsof Jordi Graupera explica per què el pactisme català ha estat sempre un antídot contra els messianismes polítics. Jordi Pascual signa una conversa magnífica entre Gabriela Serra i Aleix Clarió sobre els punts forts i febles dels lideratges de partit enfront dels lideratges naturals. Joan Safont entrevista Xavier Torrens per parlar dels trets que comparteixen els nous lideratges forts de l’extrema dreta. Sira Abenoza, doctora en filosofia i professora de lideratges responsables a ESADE, reflexiona sobre els costos del messianisme. En té, esclar. Perquè hi ha dones i homes que capten millor que altres l’esperit dels temps, que desvetllen consciències, que creen escola i llenguatge, però també n’hi ha que aprofiten les crisis per fanatitzar i estimbar qui els segueix. Esperar messies que vinguin a salvar-nos, ¿no és dimitir de l’acció concertada dels individus informats, lluitadors i resistents?

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 92 anirà dedicat al desaferrament.

Diuen que no cal carregar gaire les tintes sobre la influència dels voltants en l’obra d’un escriptor, però qualsevol intent de glossar Josep Palàcios (20 de març de 1938) ha de tenir en compte Sueca, municipi i capital de la Ribera Baixa. La ciutat és petita, de carrers drets i bessons, de cantonades en angle recte —costa de trobar cap arrodoniment enlloc. Els edificis són poc ambiciosos, de poques plantes, grisos i funcionals, llevat d’algunes joies modernistes i exemples magnífics del curiós art-déco valencià. S’hi sol respirar un aire de ciutat dormitori, per no dir de ciutadans vegetatius. O potser és que es tracta d’un poble al qual fer de ciutat li va gros; un poble en què, com en tots els altres, les efusions de l’amistat, polítiques, de l’espiritualitat, es manifesten de portes endins i amb el dret d’admissió reservadíssim.

El cristianisme podria ser bo si algú intentés practicar-lo. George Bernard Shaw, escriptor irlandès, defineix amb sornegueria una realitat: el cristianisme és difícil i podria millorar la societat si el que proposa es dugués a terme.  

El cristianisme és una proposta de sentit que es pot conjugar de maneres ben diferents: amb un caire progressista, obert, compromès i implicat, però també amb una derivada conservadora, més vinculada a la tradició, ben còmode amb devocions i cultura popular. Ara bé, el que no pot ser és irrellevant: el missatge de llibertat i salvació té pretensions mundials.

Al principi, hi havia la paraula. També la música ha acabat sent tal com ara la coneixem a partir d’anar posant la paraula al centre de tot. Al tombant dels segles XVI i XVII, aparegué i s’imposà una manera nova de fer i pensar la música. La dita seconda prattica (o estil modern), que, a més de significar un (cert) alliberament pel que fa a les normes del contrapunt i a l’ús (i abús) de les dissonàncies, també situà la paraula, el text, en un lloc prominent de l’acte creatiu. Això canvià moltes coses.

El sacre i el profà començaren a confondre’s. Al cap i a la fi, el camí de la paraula i del text és el camí del teatre. El mot que es transmuta en gest, ja sigui corporal o musical. Totes les arts van viure una metamorfosi semblant. Bernini ho reflectí perfectament en marbre a mitjans del segle XVII en el seu Èxtasi de Santa Teresa —en què, a part de representar l’expressió extrema de dolor i plaer agermanats de santa Teresa, va envoltar la figura central de dues llotges des d’on s’aboquen, com públic d’una escena teatral, els petrificats membres de la família del cardenal Cornaro (patrocinador principal de l’obra). El que veuen (ho veiem nosaltres a les seves cares i als gestos exagerats dels seus braços) els està causant una impressió majúscula. Veiem, doncs, l’èxtasi de la santa dalt de l’escenari i la catarsi dels espectadors a les seves butaques.

“Vaig néixer el 1991, i soc el lama occidental més jove d’aquesta tradició. Em dedico a dirigir el projecte de Casa Virupa i el Laboratori d’Arts Contemplatives. Però el més important és que ensenyo el Dharma del Buda a petició del meu mestre, Sakya Gongma Trichen Rinpoche, i que acompanyo els processos de la comunitat de practicants que viuen al centre de Dharma, així com la resta de practicants que estan compromesos amb aquest mode de vida. Tinc una vida exigent i atapeïda, però plena i satisfactòria: cada dia intento aprofitar l’oportunitat d’haver nascut amb aquests privilegis, d’estar envoltat de gent tan meravellosa i de seguir una tradició tan viva com ho és el Dharma del Buda, que sé que m’ha de seguir ensenyant tant.” Així es presenta Lama Norbu, que respon aquestes preguntes per videotrucada des del Nepal.

El nexe entre creients i agnòstics, com diu Francesc Torralba, és una capacitat per preguntar molt més potent que per respondre. ¿Existeix un tomb conservador en l’ecosistema catòlic del país? ¿Amb quina intensitat s’expressa el retrocés lingüístic en espais espirituals? Si existeixen tal tomb i tal retrocés, ¿quin paper hi juguen les xarxes socials? Preparant aquest reportatge, descobrir quina de les preguntes que he anat repetint aquestes setmanes era capciosa i quina era procedent, el misteri, és el que ha vertebrat un text que vol mostrar, de manera heterogènia, com, des d’on i amb quins tarannàs es transmet la fe a les generacions de catalans que pugen. També parlar dels reptes que, en un context d’emergència nacional, necessàriament se’n deriven. 

De l’Ave Maria a la psicoanàlisi de grup

L’any 2013, la Generalitat de Catalunya va guardonar la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes amb el III Memorial Cassià Just. El reconeixement arribava quan, després de dues dècades, el centre havia sistematitzat la seva senya d’identitat: la interiorització matinal transversal a tots els cursos, de primer d’infantil a sisè de primària. «La interiorització», m’explica Mireia Trias, directora de l’Escola Lurdes, «es basa en tècniques de relaxació, de respiració, de visualització, per a les quals habilitem un espai d’un quart d’hora perquè els infants puguin connectar amb el més profund d’ells mateixos. Al món educatiu, quan se’ns vol ubicar de manera ràpida, sovint parlen de nosaltres com l’escola que fa meditació». ¿Hi ha pregària, durant la interiorització? «No n’hi ha. Els infants amb un rerefons més practicant sí que poden trobar-hi la connexió amb Déu, però la doctrina cristiana no s’expressa obertament durant aquests quinze minuts.»

¿El qüestionament a l’Església catòlica a Catalunya és una crisi de fe? ¿A què és degut? ¿Els escàndols que envolten la institució expliquen per si sols la dificultat per arribar al jovent? ¿Quins canvis ha de fer el cristianisme catòlic per recuperar força? En aquesta conversa, sorgeixen molts reptes, presents i no assolits, com la plasmació pràctica dels postulats del Concili Vaticà II. Amb una religiosa eclèctica, com ella mateixa es defineix, i un capellà que prefereix ser tractat d’activista, aquest diàleg esdevé una reflexió sobre la fe, sobre com han canviat el país i l’Església, sobre l’Església progressista que mamava de la teologia de l’alliberament i sobre la mirada conservadora que sembla més present que mai als estaments eclesiàstics.

Enric Canet: Escolapi, capellà i llicenciat en Ciències Biològiques, i màster en Polítiques Socials i Acció Comunitària. És director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants del Raval. Lamenta que les parròquies hagin deixat de cohesionar els barris.

Gemma Morató: Religiosa dominica de la Presentació, doctora en Humanitats, llicenciada en Teologia Moral i Periodisme, i professora de Periodisme a Blanquerna i de Teologia a l’ISCR Don Bosco. Dirigeix el Projecte Maria, Reina de la Pau a Barcelona. Veu el sínode 2021-2024 com una possibilitat d’obertura i transformació de l’Església.

***

¿La religió i l’espiritualitat estan en retrocés?

Gemma Morató: Primer diferenciaria la religió de l’espiritualitat. Si ens centrem en la religió, caldria preguntar-nos quines religions i confessions. Al nostre país hi ha religions en retrocés, sí. Pel que fa a l’espiritualitat, tothom en té i la busca. És més que necessària.

Enric Canet: Les religions sempre són patriarcals, dominants i deixen al marge molta gent. Al nostre país, molta gent veu inadmissible que el paper de la dona estigui supeditat al de l’home a la religió catòlica. Les noves generacions de dones, però també d’homes, no accepten aquestes estructures. Hi ha dades clares del retrocés: el 2011 el 20% dels casaments es feien per l’Església i el 2021 n’eren el 10%. L’espiritualitat cristiana és en relació amb l’altre. És a dir, en relació amb Déu, que és l’altre. Aquesta és una sensibilitat que els joves d’ara tenen més, tant pel que fa als altres éssers com a la natura.

Des de fa decennis, el tema de la religió a l’escola ha estat objecte de debat. Podem posar l’origen d’aquesta controvèrsia en la dictadura feixista a la qual l’Església catòlica va servir de crossa ideològica i que, en gratificació, va rebre el monopoli de l’educació durant molt de temps. Com és sabut, aquesta aposta de la jerarquia va anar sent progressivament contestada, especialment a partir dels anys cinquanta i seixanta. (més…)

Aquest any ha tocat Sexenni a Morella. És la festa que commemora el vot del poble a la Mare de Déu de Vallivana i que se celebra cada sis anys. Tota la població s’hi conjura per ocupar ritualment els carrers, que veuen passar en processó, no tan sols la imatge de la Mare de Déu, sinó també la representació de diferents quadres bíblics i danses representatives de diferents col·lectius i institucions, com ara les Gitanetes del Gremi de la Joventut, la Corronquina del Gremi de la Gent Gran, les Heroïnes Bíbliques del Gremi del Comerç i el Carro Triomfal del Gremi de Professions, Indústria i Transport. Aquest últim és un dels artefactes més espectaculars i evocadors de la festa barroca: nens i nenes representant les virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i l’emblema de la ciutat, «Fidel, Forta i Prudent». (més…)