Perquè el mal no s’enquisti i impedeixi el contínuum de la vida ens cal certa separació i perspectiva que algunes pràctiques ens poden oferir

Fa vint anys vaig tenir un nòvio que em va deixar per anorèctica i llavors es va enamorar d’una amiga meva, que posseïa la virtut de la salut mental. Una ràbia antiga, feta de gelosia i d’un sentiment acaparador d’injustícia còsmica, va governar-me i espatllar-me els millors cursos de llicenciatura. Des d’aleshores he perdut els papers algun cop, però en general he guanyat serenitat i amplitud del cor, i això ha sigut una victòria íntima.  

En aquest número dedicat al desaferrament, la pensadora Berta Sáenz ens el defineix com la llibertat respecte a dos grans hàbits mentals nocius: els hàbits de desig, encarnats en l’enamorament obsessiu o la dependència, i els hàbits d’aversió, com el ressentiment. Alliberar-se’n ens permet patir menys, però sobretot ens permet relacionar-nos d’una manera nova, menys dramàtica però més profunda, amb les persones i la vida. El drama només és aquell fetus tan mogut i esgotador que fins i tot la mare confon per bessons.  

Oscar Wilde sempre deia que llençaríem moltes coses si no ens fes por que les recollís algú altre. Qui ens parla d’aquest instint de retenir és la psicoanalista Mercè Collell, que Gemma Ventura entrevista per saber d’on neix la síndrome de Diògenes. També Ernest Marcos Hierro, que desgrana la gelosia en la història de l’òpera fins a arribar a l’heroïna d’El cavaller de la rosa, que es promet estimar el seu amant «de la manera correcta», és a dir, fins al punt d’estimar també l’amor que ell sentís per una altra dona.  

L’equanimitat, aquest ànim serè propi de les persones justes i equilibrades, no és només útil per a l’amor. També permet un art on ressoni la veritat, com revelen les Tarta Relena al retrat que els fa Adrià Pujol. O ens enforteix de cara a la mort, com veureu al debat sobre el suïcidi assistit i l’eutanàsia. Xavier Melloni i Teresa Guardans ens expliquen que totes i cadascuna de les tradicions espirituals ens proposen camins per desaferrar-nos. Nosaltres no les escoltem i llavors necessitem esgotar la vida per saber-nos governar. ¿Quantes morts serien menys una agonia i més un moment d’agraïment i de confort per als que es queden, si tinguéssim una relació més sàvia amb la vida? ¿Quants divorcis serien menys infernals si entenguéssim que hi ha amors que han arribat al cap del camí? ¿Quants amics hauríem conservat si haguéssim vist que la nostra ràbia antiga no era culpa dels que ens duien avantatge?  

Fa vint anys estava com un llum de ganxo i no vaig comprendre que aquell noi, que no era heroic ni masoquista, en preferís una altra. Va ser com si el rebuig confirmés alguna cosa terrible que jo també pensava de mi. Aquella creença íntima, i la ràbia que fa veure’s substituït per algú amb millors cartes, em van desficiar. És possible que als dinou anys tots haguéssiu reaccionat amb la mateixa violència. Però imagineu-vos el temps, la salut i la claredat, imagineu-vos el creixement que podríem guanyar amb desaferrament, aquest gest que no entenem fins que no hem gastat mitja vida. 

____________

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 93 anirà dedicat a la vigència de l’inconscient.

Alfons Aragoneses Aguado (Madrid, 1973) és doctor en Dret, format a l’Institut Max Planck de Frankfurt i professor d’Història del Dret a la Universitat Pompeu Fabra. Les seves línies de recerca s’han centrat en el camp de la justícia transicional, les transicions a la democràcia i el dret de les dictadures, sobre els quals ha publicat diversos títols. Va ser director general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya entre 2022 i 2024.  

***

Dol i memòria tenen molt a veure. 

Els Tribunals Internacionals i les Nacions Unides s’han pronunciat dient que no poder viure el dol atempta contra els drets fonamentals. Per tant, sí que podem dir que, en el dret internacional, existeix un dret al dol. Al nostre país, hi ha persones que no han tancat un dol pels desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista. De tota manera, seria un error reduir la memòria amb el dol.  

El papa Francesc ha canviat l’estil. No ha canviat la lletra: ni la doctrina ni el dret canònic ni els procediments han experimentat canvis gaire significatius. Però ha canviat l’estil. El to. Les formes. Els papes acostumen a ser greus i a utilitzar paraules molt grosses: el papa Francesc ha volgut predicar la misericòrdia més que la condemna, i per fer-ho ha emprat el sentit de l’humor. Entre la gravetat i la gràcia, Francesc ha optat per la gràcia.

En un món en què retornen perillosos autoritarismes, Francesc ha acabat sent l’únic líder mundial que avantposa la lluita evangèlica pels exclosos i les víctimes per sobre de l’afirmació orgullosa i descarnada del poder dels de sempre. És difícil, tanmateix, explicar-se el contrast entre l’estil de Francesc i el manteniment de la vella doctrina i les velles pràctiques administratives de la Santa Seu: ¿demagògia?, ¿impotència?, ¿possibilisme?, ¿principi de realitat? La sensació és que ha fet el que ha pogut per canviar la música sense trobar-se amb un cisma per la dreta que hauria tingut conseqüències imprevisibles.

Tot va començar amb un gest revolucionari del seu predecessor, Benet XVI. Feia molts segles que no vèiem la dimissió d’un papa. El pas d’un papa a l’altre el van explicar Arturo San Agustin amb prosa àgil a De Benedicto a Francisco. Una crónica vaticana (Fragmenta, 2013) i Diego Sola amb tremp historiogràfic a Història dels papes (Fragmenta, 2022). Ben aviat va venir Laudato si’, l’agosarada encíclica en què Francesc alertava contra els excessos tecnocràtics i enllaçava amb l’ecologisme avant la lettre del sant de qui havia pres el patronímic. Jordi Pigem ho va glossar hàbilment a Ángeles o robots. La interioridad humana en la sociedad hipertecnológica (Fragmenta, 2018), un llibre que conté, in nuce, molts dels elements devenvolupats posteriorment a la trilogia integrada per Pandèmia i postveritat (Fragmenta, 2021), Tècnica i totalitarisme (Fragmenta, 2022) i Consciència o col•lapse (Fragmenta, 2024). El pontificat de Francesc ha posat l’accent en la compassió i la justícia amb els oprimits fidel a la intuïció de Horkheimer: «l’esperança que la injustícia que travessa aquest món no sigui l’últim, que no tingui l’última paraula», «l’anhel que el botxí no triomfi sobre la víctima innocent».

Tocarà al successor de Francesc materialitzar algunes de les seves grans intuïcions.

Xavier Torrens (Essen, Alemanya, 1966) és professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona. També és una reconeguda autoritat en la recerca sobre el populisme i l’extrema dreta, gestió de la diversitat i prevenció de la radicalització. Col·laborador habitual dels mitjans de comunicació, acaba de publicar Salvar Catalunya. La gestació del nacionalpopulisme català (Ed. Pòrtic). 

***

El Termcat defineix el messianisme com «la creença en la salvació o l’alliberament col·lectiu a càrrec d’un salvador fort i poderós que deslliuri els homes dels mals que pateixen». ¿Seria adequat per definir els temps que vivim?

L’arribada messiànica és un fet desestabilitzador que exigeix de tothom un replantejament vital absolut. Per això, només el diàleg amb la situació anterior al trasbals pot convertir-la en fèrtil.

Antonio Turiel (Lleó, 1970) és doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid, expert en oceanografia, en política energètica i economia i investigador a l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques d’Espanya (CSIC), a Barcelona. Exerceix de profeta incòmode, no preconitza la fi dels temps, però sí el final de l’abundància.

1. Un lloc per fer silenci

Una ermita a la muntanya. 

 2. Un moment sagrat

Els naixements dels meus fills.

3. La paraula que m’agrada més

Amor.

 4. Què m’indigna

L’arrogància i la prepotència, i la indiferència envers els febles. 

5. Què em motiva

El coneixement i la veritat. 

6. Una lectura que m’ajuda

Llegir novel·les, en general. 

 7. Una música

Queen. 

 8. Una olor agradable

Gessamí. 

 9. Un lema que m’inspira

«Aquells que tenen el privilegi de saber, tenen l’obligació d’actuar» (Albert Einstein). 

 10. ¿Déu?

Soc agnòstic. Respecto el sentit de transcendència de la gent. 

 11. Una imatge

La foto de les noces d’or dels meus pares, envoltats de fills, joves i gendres, i nets (17 nets). 

 12. Un do/habilitat que posseeixo

Connectar amb els sentiments de la gent amb què parlo. 

 13. Un mestre

Antonio Mayo, un gegant que em va ensenyar més que matemàtiques al batxillerat. 

14. La mort és…

Un acompliment després d’una vida fructífera. 

 15. El meu desig profund

La felicitat dels meus fills, i la dels fills dels altres. 

____________

Foto de portada: © Xavier Torres-Bacchetta

¿Quantes nits fosques de l’ànima devem patir, al llarg de la vida? ¿Sis? ¿Dotze? Morta de son i vergonya, arribo a Casa Virupa després d’una nit així. M’hi rep la Glòria Cagigal, companya de la Facultat de Filosofia i una dels tres impulsors del projecte, que aquest desembre farà deu anys. A la universitat vam fer-ne molta broma, del centre budista que llavors empenyia. Estic segura que ho sap, però no m’ho té en compte. Com més savi, més compassiu, els diu Buda que han de ser.

Un dels regals d’aniversari que recordo amb més il·lusió és el que em van fer unes amigues el primer any a la universitat. Era una petita còpia d’una icona bizantina que representava sant Jordi. Jo era estudiant d’Història de l’Art i aquell regal va ser especial pel que tenia de simulacre d’un objecte artístic.  
(més…)

«La dictadura moderna sorgeix de les ruïnes d’una estructura social i política heretada, enmig de la desolació de lleialtats trencades: és el gir desesperat d’unes comunitats que han trencat les amarres. Els homes, decebuts i desil·lusionats, desarrelats i sense equilibri, impel·lits pels temors dels que amb prou feines s’adonen de res i per flaixos d’apassionament, cerquen, àvids, un nou eix al volant del qual girar, noves fidelitats. Llurs somnis i angoixes, projectades cap al buit, s’agrupen al voltant d’una figura. És la monolatria del desert polític en què, com més patològica és la situació, menys importa el valor intrínsec de l’ídol. Els seus peus poden ser de fang, la cara inexpressiva, però el frenesí dels aduladors li atorga significat i poder.» 

Aquesta cita de Sir Lewis Namier sobre Napoleó III, el primer gran dictador modern, ens serveix per assenyalar fins a quin punt el messianisme és la perversió de l’esperança en política. Perversió és una paraula ambigua. Pot voler dir degradació, com una cosa que es podreix; pot voler dir una caricatura, còmica i penosa, infantil i decadent, i també pot voler dir l’explotació d’una necessitat, tornar un poble amb set de justícia en una gent viciosa, cínica i desesperada. El messianisme és la suma de totes tres coses.  

En un monestir, el vigor espiritual havia decaigut en una capa espessa de mediocritat. No sabent com sortir-se’n, l’abat va anar a visitar un savi amb fama de sant, el qual, després de sentir-lo i reflexionar, li va dir: «La causa, germà, és molt clara. Al vostre monestir viviu en la més gran ignorància: resulta que entre vosaltres viu el Messies camuflat, disfressat, i cap de vosaltres se n’ha adonat.» El bon abat no aconseguia imaginar-se qui d’entre els seus germans podria ser el Messies disfressat. Tanmateix, en arribar al monestir, va comunicar als monjos el que el sant li havia dit, i tots es van posar a pensar qui d’ells podia ser el Messies. Van començar a tractar millor els seus germans, a tots, no fos cas que poguessin ofendre el Messies. I van començar a veure que tenien més virtuts que no sospitaven. A poc a poc, el monestir es va anar transformant perquè cadascú tractava el seu germà com si fos Déu mateix (relat anònim).  
(més…)

Pels llecs com jo, l’arquitectura és una curiosa disciplina tripolar que té un peu en la ciència, un altre en l’art i un altre en l’espiritualitat. Això es fa més evident si pensem en els constructors d’esglésies durant l’edat mitjana, però també val si pensem en els vells mestres de cases: competència tècnica, sensibilitat artística —o artesanal— i missatge. Durant segles, i més enllà d’exabruptes puntuals, l’harmonia entre forma i funció ha estat una constant de l’arquitectura: a les cases s’hi ha de poder viure; a les catedrals s’hi percep la potència del diví; als palaus s’hi ha de fer notar que el dret d’admissió va car; als estadis, A; a les oficines, B; a les presons, C; als hospitals, als cementiris i als aeroports, etcètera.