Núria Martínez-Vernis (Barcelona, 1976) és poetessa i rapsoda. El seu llibre de poemes L’acròbata tampoc no en sortirà il·lès (2000) va rebre el Premi Amadeu Oller i el Memorial Anna Dodas. El seu segon llibre, Quantes mentides fan una sola veritat (2003), va merèixer el Premi Josep M. López-Picó. El 2013 va publicar un tercer poemari, Deix on dir (2013), que també va prendre forma de disc. Ha participat en festivals i recitals de poesia arreu dels Països Catalans i ha col·laborat en diverses revistes literàries.

Gabriel Ventura (Granollers, 1988) és escriptor i artista. Entre les seves obres destaquen W (2017), Apunts per a un incendi dels ulls (2020), La nit portuguesa (2021) i El millor dels mons impossibles (2025). Per altra banda, ha col·laborat amb institucions com el MACBA, TBA21 Thyssen-Bornemisza, Framer framed, Eina, Elisava, Museu Tàpies, Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats i la Filmoteca de Catalunya, entre molts d’altres. Ha realitzat lectures i accions en festivals com FIL Guadalajara, Barcelona Poesia o Festival Eñe. Una de les seves últimes col·laboracions ha consistit en la investigació històrica i literària de LUX (2025), àlbum de Rosalía. És professor a BAU i codirector del festival POESIA i +. Recentment, ha estat premiat amb la Beca Finestres. 

***

¿Què és el primer que us ve al cap si us dic «paradís»?

Núria Martínez-Vernis (NMV): Mira, fa molt de temps repartia croissants i el diari. Repartia esmorzars els dissabtes i els diumenges, i un dia vaig anar a repartir una safateta de pastes al carrer de Balmes. Quan em van obrir la porta, vaig descobrir el que aleshores em va semblar l’idil·li: un senyor molt gros, amb aspecte de ric i un barnús blanc. Tot el pis era lluminós i net, i per darrere va passar una noia angelical i vaporosa, com una aparició. Jo treballava com un animal i vinc d’una família molt llarga. A casa, hi vivíem vuit persones. I en aquell pis tot era tranquil.

Gabriel Ventura (GV): Jo vaig créixer a Colera, un poble de l’Empordà. Com que no hi havia pista de futbol, per a nosaltres tot el poble era una pista de joc. Era increïble. Per a mi la infantesa va ser jugar al carrer i fer cabanyes. Quan penso en Colera, penso en un paradís a la terra, i em costa tornar-hi perquè en tinc aquella imatge idíl·lica.