I jo, també em moriré?

“Mama, i jo, també em moriré?” M’ho va demanar fa un parell de dies el meu fill de quatre anys. Li vaig dir que sí, que totes les persones, com els animals, ens morim. Això ens va portar a mantenir una llarga conversa i, finalment, a la pregunta inevitable: “Què és la mort?”.

Vaig balbucejar i, després d’invertir uns segons de silenci a buscar una resposta convincent, vaig dirigir-me a la finestra. “Veus el cirerer? Floreix cada primavera. Fa aquelles flors de pètals blancs i olorosos que ens agraden tant. Però on són ara les flors del cirerer?” “No hi són… Els pètals van caure a terra…”, va fer dubtós el petit. “Exacte! Els pètals es van assecar i es van deixar caure plàcidament a terra, i van passar a formar part de la vida d’una altra manera. Les flors es van morir.” “Es van morir?” “Sí. La vida de les persones és igual. Encara que el nostre cos es mori, com la flor del cirerer, la seva energia i el record i l’amor de les persones que ens estimen i a qui estimem no se’n va; continua formant part de la vida. I, saps què? Més enllà de l’amor i del record, ningú no sap del cert què hi ha després de la mort. Com els pètals del cirerer, que en caure a terra tampoc no sabien que donarien pas a formoses cireres!”

Si la mort pot explicar-se tan senzillament, què ho fa, que sovint ens aterri la idea d’imaginar-nos-la? És que “l’ego no vol morir”, ens diu Carles Perarnau a l’“Obertura” d’aquest nou número de Dialogal.

Desenfocar l’ego d’un mateix per posar l’accent en alguna cosa molt més absoluta és, justament, un dels grans ensenyaments de les tradicions de saviesa, religioses o no. És allò que permet viure la mort com una veritable experiència de creixement. Un aprenentatge que, com l’olor de la flor del cirerer, transcendeix el jo, l’ara i l’aquí.

 

Clara Fons i Duocastella
Directora de Dialogal


Relacionats