Vicenç Villatoro

Terrassa, 1945.
Escriptor, periodista i polític

Un lloc per fer silenci

Més que llocs, moments. M’agraden els temples. Però no hi ha lloc on no calgui una estona de silenci (ni lloc que no pugui ser ocupat a estones per les paraules o les músiques que il·luminen).

Un moment sagrat

Al vespre, l’hora de posar-se a escriure. Per a mi és un instant de recolliment i la manera de cercar una determinada forma de transcendència.

La paraula que m’agrada més

Vital. La faig servir molt!

Què m’indigna

L’abús de la confiança (i l’abús de la innocència, que és naturalment confiada).

Què em motiva

Viure.

Una lectura que m’ajuda

Soc un lector literari de la Bíblia. Però, si es tracta d’ajudar, el que Espriu anomenava els versos que fan companyia.

Una música

Moltes. Especialment la veu humana, cantant (amb paraules). I no em fa res, al contrari, que sigui sola o imperfecta.

Una olor agradable

Terra molla i blat segat (potser perquè soc de ciutat!).

Un lema que m’inspira

Un vers d’Espriu: “No deixis res per caminar”.

Déu?

Sense. La possibilitat de viure i mirar el món sense Déu.

Una imatge

Un dinar familiar d’estiu, a la fresca. Les fotografies de la felicitat íntima.

Un do/habilitat que posseeixo

Una habilitat que m’agradaria creure que posseeixo: entendre la gent (més un per un que en grups!).

Un mestre

La meva biblioteca sencera.

La mort és…

La fi del món. Cada mort. El final inevitable i injust (més injust com més coses són encara possibles quan arriba).

El meu desig profund

Ser lliure, ser entès i ser estimat. (Les tres coses a la vegada són complicades!).


Relacionats