Xarim Aresté (Flix, 1983) és un dels músics més respectats del panorama català. Mentre hi ha veus que fan el que calgui per tenir èxit (cançons que siguin fàcils i s’enganxin; entrevistes en què mostren la intimitat i tota mena de traumes; vídeos estúpids a Instagram per captar l’atenció), a ell, feréstec, sempre m’ha fet l’efecte que tot això l’angunieja. ¿Té un preu, però, no participar en el circ? ¿És possible que l’important en un músic ja no sigui la música? ¿I si resulta que el paradís no està allà on tanta gent, afamada de popularitat i poder, apunta amb el dit?