Anton Ferret Baig. Escriptor.
La perspectiva de Joan Garí és la pròpia d’algú que va ajupit i s’arrossega. En aquesta posició, la visibilitat canvia radicalment. Tot es veu en contrapicat. La mirada panoràmica és impossible. La perspectiva de Joan Garí explica que el Sankt Pauli, el club de futbol antifeixista d’Hamburg, s’hagi convertit en una paròdia d’ell mateix en ser incapaç de posicionar-se raonablement davant l’ofensiva d’Israel a Palestina. L’estat alemany i part de la societat alemanya han adoptat la perspectiva de Garí. El punt de vista de Garí també explica l’actitud dels pares helicòpter, que no saben veure que els fills han crescut i haurien de tirar solets perquè els reca no haver estat prou per ells de petits. Potser també explica l’abandonament de la disciplina i la memorització en un sistema educatiu que, durant dècades, només disciplinava, feia memoritzar i repartia bufes. És una mirada que explica moltes coses.
La perspectiva de Joan Garí explica que el Sankt Pauli, el club de futbol antifeixista d’Hamburg, s’hagi convertit en una paròdia d’ell mateix en ser incapaç de posicionar-se raonablement davant l’ofensiva d’Israel a Palestina
Tot va venir d’una condemna imposada pel Sant Pare a Garí. En concret, la següent: «No miris mai al cel, perquè no n’ets digne, com no en són les bèsties, que tampoc no hi poden mirar, llevat del gall.» Garí era un eremita exemplar que vivia en una cova a Montserrat. Era tal la seva santedat que, quan peregrinava a Roma, el camí s’omplia de flors i, en entrar a la ciutat, repicaven totes les campanes. El diable se’n va engelosir i va entrar al cos de Riquilda, filla de Guifré el Pilós. Cap exorcista no sabia expulsar-lo i la van portar a Garí, que va alliberar-la del dimoni immediatament. El seu pare va considerar que era una bona influència i va fer-la quedar a la cova amb ell. La clarividència dels pares de la pàtria era anàloga a la dels seus besnets un mil·lenni més tard. Es van acabar allitant. Horroritzat pel que havia fet, Garí va assassinar Riquilda i la va enterrar. Penedit, se’n va anar a Roma, on les campanes no van sonar i allí va rebre la condemna papal.
A diferència de Sant Antoni, que va resistir totes les temptacions, fra Garí va caure a causa de la luxúria. Per això, la seva llegenda s’assembla més a la llegenda islàmica de Barsîṣâ, un asceta exemplar que queda a càrrec d’una donzella, amb la qual també s’allita i a qui també mata i enterra. El final, però, és diferent perquè en aquest cas l’asceta és condemnat a mort. El diable aprofita la desesperació del penat per oferir-li que l’adori —si m’adores, et salvaré—, cosa que fa. Òbviament, no se salva. Més condemnat encara, és executat sense miraments. Posar-se en mans del diable quan van mal dades és una temptació plausible.
Fra Garí creu que, amb un arrossegar-se grotesc i teatral rescabala alguna cosa. paul Ricoeur i karl Jaspers van detectar disfuncions similars en la societat europea de postguerra
Fra Garí es manté viu, però inverteix el procés evolutiu: l’Homo sapiens, l’home capaç de raonar, deixa de ser sàpiens. Arronsat i capcot, deixa de ser erectus i habilis i acaba arrossegant-se per terra, incapaç d’assumir responsabilitats, incapaç de respondre del que ha fet, incapaç de reparar res, de construir res, creient que amb aquest arrossegar-se grotesc i teatral rescabala alguna cosa. Quan Paul Ricoeur i Karl Jaspers analitzen, cadascú per la seva banda, la memòria del mal i la culpa en la societat europea de postguerra, també hi detecten disfuncions similars. Melanie Klein, des de la psicologia, aborda la reparació maníaca en el sentiment de culpa. És una reparació que no repara res, però que comporta la sensació d’una omnipotència màgica d’estar fent alguna cosa útil encara que no passi de ser un disbarat. El suec de Pastoral americana, de Philip Roth, té alguna cosa d’aquest fenomen.
Al cap de dues dècades, les tropes de Guifré el Pilós van capturar Garí, a qui van confondre amb una bèstia. El passejaven per la cort com un exotisme quan un infant de pit li va dir: «Aixeca’t, Garí, que Déu ja t’ha perdonat.» Garí va recuperar la verticalitat i la perspectiva. Va acompanyar Guifré fins al lloc on havia enterrat la seva filla que, per un miracle de la Mare de Déu, era ben viva. Poc després es va descobrir la santa imatge. Segons la llegenda, Riquilda va fundar la primera comunitat religiosa de Montserrat femenina. Garí va treballar, amb les seves pròpies mans, a les obres del monestir. Avui dia, ¿on és l’infant de pit que ens ha de tornar a fer equànimes, constructius i capaços de gestionar, en la justa mesura, el pòsit de les culpes pretèrites?
