La mort, una paraula insuficient

Xavier Melloni

Ens cal revisar i revisitar el vocabulari que emprem. Si no, perdem la comprensió del que vivim. En aquest temps, una de les paraules que més tímidament però insistentment apareix als diaris i als mitjans de comunicació, per donar-nos «informació» de la pandèmia, és la mort en forma d’estadístiques. Una paraula que voldríem eludir i que ara és davant nostre amb tota la seva cruesa. La pronunciem com la sentència d’un final inapel·lable.

És la paraula categòrica que emprem per referir-nos a l’acabament de la nostra vida biològica. Ens hi referim per parlar d’un final irreversible, oblidant que només ens referim a un sol pla de l’existència. La nostra cultura ha confós l’anhel d’eternitat amb la perdurabilitat. Pensem que si vivim més, si perdurem més, tindrem més quota d’existència. Terrible confusió que ens porta a molts enganys i a molta frustració, perquè, pendents d’allargar la vida, augmenta la nostra por de la mort.

Si tenim por de la mort és perquè tenim por de la vida, perquè la vida està feta de morts contínues per tal que assolim formes més altes de Vida. ¿No vam morir a la calidesa de l’úter matern quan vam néixer? No anomenem mort aquell final de cicle perquè ens va donar més vida. ¿No ens ha passat semblantment al llarg dels anys? Quan vam acabar la infantesa per iniciar l’adultesa, quan vam acabar d’anar a l’escola o a la universitat per posar-nos a treballar, quan vam deixar la casa dels pares per construir la pròpia llar, i quan arriba l’ancianitat, ¿no es desvetlla una saviesa que abans no teníem? Amb la successió de les quatre estacions, ¿no és també la natura una mestra del cicle de la vida en la mort i de la mort en la vida?

¿Com podem oblidar-nos de tot el que comença quan un cicle acaba?

¿Què ens treu la mort que tant ens espanta?

Tot allò que ens pren és el que encara no som, i ens ho pren perquè arribem a ser més plenament.

¿No hem mort ja moltes vegades? Semblantment, naixerem quan morirem.

La mort és el que més necessitem perquè es doni un canvi de nivell. És el que ens cal perquè puguem néixer.
La qüestió no és morir, sinó cap a on morim. És a dir, la consciència que posem en aquest moment cabdal de la nostra existència, una lucidesa i una llibertat que s’han d’haver exercitat al llarg de totes les morts i naixements que precedeixen.

És lamentable que la nostra cultura hagi quedat reduïda al tram de realitat que només podem percebre amb els nostres sentits i anticipar i controlar amb la nostra ment.

¿Qui parlarà del que neix quan morim, del que comença quan ens desprenem del nostre vehicle biològic?

No hauria de retardar-se el dia en què ciències i religions es posin a dialogar per compartir el coneixement que unes i altres tenen per tal d’ajudar-nos i donar-nos més perspectiva de la nostra condició humana.

Altrament, tremolem davant l’acabament que ens plenifica quan podríem estremir-nos d’alegria.


Relacionats