Quan Frédéric Gros va escriure Caminar, una filosofia (Cossetània, 2021), va haver de fer un assaig collage. Vull dir, un llibre on alterna capítols autònoms sobre el paper que la noció de caminar ha jugat per als grans filòsofs amb altres capítols més abstractes sobre aquelles virtuts que associem a fer camí. Aquest format s’explica perquè hi ha tants motius per a caminar com ànimes que caminen. Nietzsche caminava per poder pensar sense turment; Thoreau, per descobrir un món menys domesticat; Rimbaud, per fugir; Kant, per higiene psicosomàtica; Gandhi, per lluitar contra l’imperi britànic.
Cadascú sap per què camina. Jo ho faig per sentir, amb tot el cos, que en tinc prou amb mi mateixa; que la meva sola força i presència ja em serveixen per avançar. Caminar per constatar que existim i que som prou, com a individus i com a poble, ha sigut la tònica general dels catalans. Els homes de la Renaixença, enmig d’una segona revolució industrial que amenaçava de globalitzar-ho i engolir-ho tot, van necessitar trepitjar i documentar els camins i les muntanyes del país. L’excursionisme va tenir per a ells una funció literalment existencial. Per això, anys després, tal com explica Francesc Roma al reportatge central del número, el franquisme va convertir els centres excursionistes en simples clubs d’esport, eliminant-ne la dimensió cultural i científica. Els pobles que per motius històrics han desconfiat de les institucions s’han refugiat en les muntanyes, que han sigut una pedrera de folklore, identitat i devocions. Ho il·lustra l’entrevista que Joan Safont fa a Elvira Prado-Fabregat, en què parlen de les històries que recullen i narren Maria de Bell-lloc, Víctor Català i Carles Bosch de la Trinxeria. També l’article de Maria Garganté, dedicat a la cúpula del cambril de la Mare de Déu de Montserrat, pintada per Joan Llimona, i a les obres de Fina Miralles i Perejaume.
Caminar encara té un altre poder miraculós. Hem d’imaginar-nos el sistema nerviós dels humans com un gat: n’hi ha de marquesos, que no s’atabalen gaire, i n’hi ha de carrer, que rebufen i s’ericen encara no t’hi atanses. Doncs bé, qualsevol persona amb un sistema nerviós reactiu, de gat de carrer apallissat, experimenta la salut del caminar. Camines dues o tres hores i aquell problema et sembla menys gros, i tu més capaç, perquè els nervis se’t van destensant. Aquesta és la gran veritat universal sobre el caminar: tornes a casa amb el cap menys botit i l’esperit més lleuger que no pas n’has marxat. És exactament el que descriu Mardía Herrero, autora de Peregrina (Fragmenta, 2020), al perfil que li fa Gemma Ventura. Caminar provoca un estat de la ment en què són possibles la filosofia, la creativitat, la resistència política i aquesta cosa tan difícil i rara que és la vida alhora sentida i conscient, i tot pel mòdic preu d’aixecar el cul de la cadira i posar un peu davant de l’altre.
EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 98 anirà dedicat al paper de les dones en les tres religions del llibre.
Montserrat Dameson
Articulista i editora
Enric Camats
Nutricionista, escriptor i professor a la UdL
Francesc Roma
Geògraf i historiador
Maria Garganté
Doctora en Història de l’Art i professora a la UAB
Víctor Pérez i Flores
Filòsof i doctor en Ciències del Patrimoni i de la Cultura
Gemma Ventura
Periodista i escriptora
Joan Magrané
Compositor