Al segle VIII aC, quan la realitat d’Israel es va tornar insuportable i tothom va tenir clar que no hi hauria justícia en aquesta vida, el poble jueu va imaginar el Judici Final: si Déu no premiava els bons i castigava els dolents durant la nostra existència mortal, potser és que Déu actuava fora de la Història. En el fons, aquest somni del Judici Final era un somni de justícia, que ha perviscut fins avui de maneres molt diferents.

La set de justícia és un motor poderosíssim. ¿D’on us penseu que surt, si no, l’èxit meteòric de Crims? Tots necessitem creure que la justícia s’acabarà imposant, que els culpables seran castigats i que els innocents, si al seu moment no van ser protegits, almenys seran venjats. Ens cal imaginar un lloc lliure de mal, o almenys un lloc on el mal acabi sent neutralitzat i la mort dels innocents no tingui l’última paraula.

Els problemes d’aquesta set són evidents. De fet, segons diu la psicoanalista Marie Balmary a Anirem tots al paradís, el mateix Judici Final pot ser un bon antídot contra la nostra pretensió de convertir-nos en jutges. El Judici Final no és un judici com els dels nostres tribunals, i encara menys com els dels true crimes. És «la darrera resistència contra la voluntat mortífera de reduir l’ésser humà al desenvolupament de la seva història». És acceptar que hi ha una part de l’altre, per més proper que sigui aquest altre, que els mortals no podrem acabar de veure mai.

Visitant la comunitat protestant de Rubí per a la meva «Guia espiritual», se’m va fer molt present sant Pau, el més protestant de tots els sants catòlics, segons el qual ja no pesa cap condemna per als que viuen incorporats en Jesús. Pau de Tars, condemnant els crims però salvant els criminals, va obrir la porta del paradís a tothom. Un paradís final molt semblant al paradís dels inicis, a aquell jardí d’on vam ser expulsats, tal com explica al seu reportatge el filòsof Francesc-Xavier Marín.

També Maria Garganté exposa la relació entre el paradís de l’Edèn i el de la Glòria, en aquest cas, segons Antoni Gaudí i la Sagrada Família. Al llarg del número, veureu alguns paradisos terrenals, alguns de vulgars com l’èxit, i d’altres de nobles i savis com el pla Cerdà. Sí, com el pla Cerdà, que, segons explica Vicente Guallart, pretenia salvar una Barcelona en plena implosió demogràfica i industrial de la separació irreversible respecte a la naturalesa.

La meva amiga Maria Vila és advocada i odia Crims profundament. «¿Però que no ho veus, Anna, que promou linxaments públics sense informació fiable ni garanties de cap tipus? ¿Que destrossa les víctimes i no permet la reinserció dels que ja han complert condemna? ¿Que treu la pitjor part de la gent, que juga a ser Déu per condemnar?» En aquest últim punt sempre la freno. Segons sant Pau, els protestants i Marie Balmary, Déu no condemna ningú. Amiga meva: anirem tots al paradís, fins i tot Carles Porta.

EL PRÒXIM NÚMERO. Dialogal 97 anirà dedicat a l’art de caminar.

Joan Safont

Periodista i professor a la UPF

Xavier Martínez Gil

President de la Plataforma per una Fiscalitat Justa i doctor en Dret Tributari per la UB

Júlia Bacardit

Periodista especialitzada en política internacional

Francesc-Xavier Marín

Professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’ISCREB

Vicente Guallart

Arquitecte, urbanista i investigador

Anna Punsoda

Editora i escriptora

Berta Galofré 

Investigadora, pensadora i crítica cultural