Amb una trajectòria immersa en el context de la II Guerra Mundial, i a l’ombra d’Auschwitz i de la pregunta pel silenci de Déu, Simone Weil (1909-1943) ens ofereix un dels llegats filosòfics i espirituals més rellevants de la primera meitat del segle XX. En aquest llibre, Josep Otón prossegueix el seu estudi de la interioritat de místics, artistes i pensadors centrant-se en l’anàlisi de l’experiència personal weiliana. Amb la convicció que no hi ha cap ruptura entre la Weil revolucionària i compromesa amb la lluita obrera, i la Weil dedicada a la recerca religiosa, Otón se centra en un text enigmàtic, l’anomenat «Prologue».

L’origen de la vida humana, les manipulacions i el «control de qualitat» de l’embrió (eugenèsia), l’avortament, la relació entre ètica i moral i entre ètica i dret, els clonatges terapèutics o reproductors, la reproducció assistida, la intervenció terapèutica i l’autonomia del malalt, la gestió de la salut i la malaltia, l’eutanàsia, les cures pal·liatives, les voluntats anticipades…, són algunes de les controvèrsies contemporànies que l’ètica de la vida suscita enmig del fulgurant procés tècnic al qual assistim.

Un llibre de converses íntim i agosarat, que intenta trencar amb la imatge estereotipada que es té de les monges per acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cadascuna. Només una pregunta —«¿Quin és el teu desig profund?»— aboca totes les confidències i les fa totes diferents. Una pregunta rebuda en silenci i en silenci desgranada, teixida amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg pausat. Així, la conversa s’allunya de l’entrevista periodística per entrar en el món interior.

Una de les manifestacions més belles de l’Esperit és sens dubte la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l’Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia és un compendi de la revelació vèdica, entesa com el desvelament de les profunditats que continuen ressonant en el cor de l’home modern, per tal que pugui adquirir més consciència del propi patrimoni humà, de les fonts del seu ésser personal, i que pugui servir com a litúrgia còsmica més enllà de fronteres artificials.

«Una religió sense mística es redueix a una ideologia més o menys convincent, a una institució més o menys útil, tot abdicant de la seva funció, que és la d’instruir un camí personal de salvació.» Ho subratlla Raimon Panikkar, que insisteix a parlar d’una mística que no és «ni una especialitat ni un privilegi d’uns quants», sinó que «pertany a la mateixa naturalesa de l’home». Lluny, doncs, d’associar-la a una idea de refugi i evasió, els coautors de Mística i diàleg interreligiós ens conviden a valorar la mística com una experiència lligada a la quotidianitat sense defugir els grans problemes de la humanitat.

«Per la sogra» reconec que Pere estava casat, afirma Tertul·lià. «¡L’abandonà amb la xarxa i la barqueta!» —comenta sant Jeroni, com si ho hagués vist. En aquest àgil assaig de teologia crítica Valentí Fàbrega reexamina algunes qüestions actualment debatudes a la llum del Nou Testament i de la mateixa tradició de l’Església. És un replantejament amb esperit de diàleg sincer que no defuig la relativització de criteris considerats intangibles ni la formulació d’objeccions contra pràctiques de govern eclesiàstic unilaterals, arbitràries o opressives.

«Tot em separa d'un monjo catòlic. Jo no crec en Déu i ell, probablement, no creu en l'inconscient. Per ell, la veritat és divina, s'ha manifestat als humans i fins i tot s'ha encarnat en un home. Per mi, la veritat és humana, ens resulta amagada i no ens arriba si no és a través d'allò que no sabem. La paraula li arriba de fora; a mi, de dins. Ell ha buscat viure més enllà de la condició humana amb el celibat, la pobresa, una comunitat d'homes, la vida religiosa. La meva vida i el meu treball, al contrari, estan immergits en la diferència dels sexes i de les generacions, en la societat del meu temps i la recerca científica.»

Una veu se’ns adreça des d’una experiència singular. No és l’itinerari d’un filòsof, ni el d’un teòleg, ni el d’un intel·lectual professional. És el recorregut de qui deixa la universitat i se submergeix en una vida de pagès i de pastor, tal com, pocs anys abans, la seva compatriota Simone Weil havia deixat la docència de filosofia pel treball en una fàbrica. Marcel Légaut testimonia —en la selecció de textos que que hem titulat Itinerari— una recerca en el terreny humà i espiritual que convida a superar les inèrcies que genera la pertinença a una tradició de segles.

Prendre’s seriosament la religió —se sigui o no religiós— és un signe de respecte a la realitat. Més que més perquè la religió —com totes les més grans experiències humanes— és capaç del més eminent i del més deficient. Aquest llibre vol ser un homenatge a la religió ben constituïda i un antídot envers la religió degradada. Perquè una manifestació religiosa digna, culturalment compatible i intel·lectualment qualificada, pot ser un referent interessant i suggerent de l’eterna i difícil besllum de Déu.

Cap religió no es considera a si mateixa inventada o creada per l’ésser humà, sinó que totes es conceben com a receptacles d’una revelació que, d’una manera o altra, els ha estat confiada. És propi de les religions no pas assenyalar-se a si mateixes, sinó assenyalar una Realitat que les transcendeix. Aquesta Realitat a la qual estan referides —re-lligades— la perceben com a Obertura infinita que es desplega cap amunt, al llarg i ample, i cap al fons del que existeix.