La creença religiosa és una creença «ordinària» en un món o en uns éssers «extraordinaris». A partir de les aportacions de les grans veus de l’antropologia (Frazer, Malinowski, Lévi-Strauss), la sociologia (Durkheim, Weber), la lingüística (Saussure) i la psicoanàlisi (Freud, Jung), aquesta obra ofereix una antropologia de les creences que no planteja l’irracional com a patològic ni l’anàlisi corresponent com una teràpia: l’autor no vol curar ningú de les seves creences irracionals; simplement, les vol explicar.

Els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) van motivar la redacció de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies. L’edició dels articles és plenament fidel a l’última versió que Maragall va deixar de cada text, i inclou un apèndix gràfic amb els manuscrits originals conservats.

Ens descobrim travessats de desitjos, amb un anhel permanent de quelcom més. Desitjos de tota forma i espècie, lluminosos i obscurs, assolibles i impossibles, àgils i obsessius, permesos i prohibits, atàvics i subtils, sempre nous, sempre antics. Desitjos que, en aparent dispersió, són expressió d’una única passió: viure. L’impuls de la vida desplegant-se en nosaltres i expressant-se a través nostre.

«Nosaltres, els no religiosos, que procedim normalment de la ciència i de diversos medis i moviments ben allunyats de les Esglésies, entrem en aquells textos amb interès i respecte. Desconfiant dels seus traductors i comentaristes, confiem en la seva mateixa lletra, convençuts que diuen molt més sobre l’home que parla que les teories científiques o les doctrines polítiques que abans havíem donat per bones.»

Amb una trajectòria immersa en el context de la II Guerra Mundial, i a l’ombra d’Auschwitz i de la pregunta pel silenci de Déu, Simone Weil (1909-1943) ens ofereix un dels llegats filosòfics i espirituals més rellevants de la primera meitat del segle XX. En aquest llibre, Josep Otón prossegueix el seu estudi de la interioritat de místics, artistes i pensadors centrant-se en l’anàlisi de l’experiència personal weiliana. Amb la convicció que no hi ha cap ruptura entre la Weil revolucionària i compromesa amb la lluita obrera, i la Weil dedicada a la recerca religiosa, Otón se centra en un text enigmàtic, l’anomenat «Prologue».

L’origen de la vida humana, les manipulacions i el «control de qualitat» de l’embrió (eugenèsia), l’avortament, la relació entre ètica i moral i entre ètica i dret, els clonatges terapèutics o reproductors, la reproducció assistida, la intervenció terapèutica i l’autonomia del malalt, la gestió de la salut i la malaltia, l’eutanàsia, les cures pal·liatives, les voluntats anticipades…, són algunes de les controvèrsies contemporànies que l’ètica de la vida suscita enmig del fulgurant procés tècnic al qual assistim.

Un llibre de converses íntim i agosarat, que intenta trencar amb la imatge estereotipada que es té de les monges per acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cadascuna. Només una pregunta —«¿Quin és el teu desig profund?»— aboca totes les confidències i les fa totes diferents. Una pregunta rebuda en silenci i en silenci desgranada, teixida amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg pausat. Així, la conversa s’allunya de l’entrevista periodística per entrar en el món interior.

Una de les manifestacions més belles de l’Esperit és sens dubte la que ens ha arribat sota el nom dels Veda, un dels corpus de literatura religiosa més antics de la humanitat, aparegut al nord de l’Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Aquesta antologia és un compendi de la revelació vèdica, entesa com el desvelament de les profunditats que continuen ressonant en el cor de l’home modern, per tal que pugui adquirir més consciència del propi patrimoni humà, de les fonts del seu ésser personal, i que pugui servir com a litúrgia còsmica més enllà de fronteres artificials.

«Una religió sense mística es redueix a una ideologia més o menys convincent, a una institució més o menys útil, tot abdicant de la seva funció, que és la d’instruir un camí personal de salvació.» Ho subratlla Raimon Panikkar, que insisteix a parlar d’una mística que no és «ni una especialitat ni un privilegi d’uns quants», sinó que «pertany a la mateixa naturalesa de l’home». Lluny, doncs, d’associar-la a una idea de refugi i evasió, els coautors de Mística i diàleg interreligiós ens conviden a valorar la mística com una experiència lligada a la quotidianitat sense defugir els grans problemes de la humanitat.

«Per la sogra» reconec que Pere estava casat, afirma Tertul·lià. «¡L’abandonà amb la xarxa i la barqueta!» —comenta sant Jeroni, com si ho hagués vist. En aquest àgil assaig de teologia crítica Valentí Fàbrega reexamina algunes qüestions actualment debatudes a la llum del Nou Testament i de la mateixa tradició de l’Església. És un replantejament amb esperit de diàleg sincer que no defuig la relativització de criteris considerats intangibles ni la formulació d’objeccions contra pràctiques de govern eclesiàstic unilaterals, arbitràries o opressives.