Lluís Duch exposa amb rigor i claredat la creixent importància que adquireixen avui els mitjans de comunicació com a nova estructura d’acollida, en detriment de les tres estructures d’acollida clàssiques (codescendència, coresidència i cotranscendència, és a dir, família, ciutat i religió). Explora també el concepte de tradició, la importància del símbol, la diferència entre informació i comunicació, la crisi de confiança en les institucions religioses, l’acceleració del tempo vital, l’erosió del sagrat i la revolució del creïble.

Tots dos són cercadors. L’un es mou en el camp del pensament i la política; l’altre, en el de la pastoral. Tots dos miren de donar resposta a les mateixes preguntes: ¿és cert que ens trobem en plena crisi de valors?, ¿és cert que la religió davalla? ¿Quin futur per al cristianisme? ens permet assistir a un diàleg lúcid i intel·ligent entre l’espiritualitat religiosa representada per Barbarin i l’espiritualitat laica representada per Ferry.

Un dia de principis de 1970 un director teatral polonès anuncia que no vol dirigir més espectacles. La seva recerca ja no cap dins les fronteres del teatre; necessita anar més enllà. L’antologia que presentem arrenca en el moment en què el període teatral de Grotowski està donant pas al Parateatre. Durant les tres dècades següents desenvoluparà una recerca extraordinària que retornarà a l’art la seva condició de vehicle cap a un altre estadi d’existència més vertader i orgànic.

La creença religiosa és una creença «ordinària» en un món o en uns éssers «extraordinaris». A partir de les aportacions de les grans veus de l’antropologia (Frazer, Malinowski, Lévi-Strauss), la sociologia (Durkheim, Weber), la lingüística (Saussure) i la psicoanàlisi (Freud, Jung), aquesta obra ofereix una antropologia de les creences que no planteja l’irracional com a patològic ni l’anàlisi corresponent com una teràpia: l’autor no vol curar ningú de les seves creences irracionals; simplement, les vol explicar.

Els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909) van motivar la redacció de tres dels articles més rellevants de tota la literatura periodística catalana del segle XX. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies. L’edició dels articles és plenament fidel a l’última versió que Maragall va deixar de cada text, i inclou un apèndix gràfic amb els manuscrits originals conservats.

Ens descobrim travessats de desitjos, amb un anhel permanent de quelcom més. Desitjos de tota forma i espècie, lluminosos i obscurs, assolibles i impossibles, àgils i obsessius, permesos i prohibits, atàvics i subtils, sempre nous, sempre antics. Desitjos que, en aparent dispersió, són expressió d’una única passió: viure. L’impuls de la vida desplegant-se en nosaltres i expressant-se a través nostre.

«Nosaltres, els no religiosos, que procedim normalment de la ciència i de diversos medis i moviments ben allunyats de les Esglésies, entrem en aquells textos amb interès i respecte. Desconfiant dels seus traductors i comentaristes, confiem en la seva mateixa lletra, convençuts que diuen molt més sobre l’home que parla que les teories científiques o les doctrines polítiques que abans havíem donat per bones.»

Amb una trajectòria immersa en el context de la II Guerra Mundial, i a l’ombra d’Auschwitz i de la pregunta pel silenci de Déu, Simone Weil (1909-1943) ens ofereix un dels llegats filosòfics i espirituals més rellevants de la primera meitat del segle XX. En aquest llibre, Josep Otón prossegueix el seu estudi de la interioritat de místics, artistes i pensadors centrant-se en l’anàlisi de l’experiència personal weiliana. Amb la convicció que no hi ha cap ruptura entre la Weil revolucionària i compromesa amb la lluita obrera, i la Weil dedicada a la recerca religiosa, Otón se centra en un text enigmàtic, l’anomenat «Prologue».

L’origen de la vida humana, les manipulacions i el «control de qualitat» de l’embrió (eugenèsia), l’avortament, la relació entre ètica i moral i entre ètica i dret, els clonatges terapèutics o reproductors, la reproducció assistida, la intervenció terapèutica i l’autonomia del malalt, la gestió de la salut i la malaltia, l’eutanàsia, les cures pal·liatives, les voluntats anticipades…, són algunes de les controvèrsies contemporànies que l’ètica de la vida suscita enmig del fulgurant procés tècnic al qual assistim.

Un llibre de converses íntim i agosarat, que intenta trencar amb la imatge estereotipada que es té de les monges per acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cadascuna. Només una pregunta —«¿Quin és el teu desig profund?»— aboca totes les confidències i les fa totes diferents. Una pregunta rebuda en silenci i en silenci desgranada, teixida amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg pausat. Així, la conversa s’allunya de l’entrevista periodística per entrar en el món interior.