La salut espiritual forma part de la salut mental i, per tant, simplement de la salut. La recerca espiritual ha de ser un camí d'alliberament, de donar sentit a la vida, de proposar visions de la realitat que possibilitin les actuacions responsables de cadascú envers els altres, la societat humana i la preservació de la integritat de la Terra. Aquesta perspectiva creativa de l'espiritualitat és possible i, fins i tot, urgent.

El cos que som és una gramàtica de Déu, n'és la llengua materna. Per això, la mística dels sentits o de l'instant és una espiritualitat que considera els sentits com a camí que guia i com a porta que ens obre a la trobada amb Déu. La mística de l'instant ens reenvia, així, a l'interior d'una existència autèntica, ens ensenya a tornar-nos realment presents: a veure en cada fragment l'infinit, a sentir la remor de l'eternitat en cada so, a tocar l'impalpable amb els gestos més simples, a assaborir l'esplèndid banquet del que és frugal i escàs, a embriagar-nos amb l'olor de la flor sempre nova de l'instant.

Un nen sense sort, aquest és en Bocabava. Té un ull distret i l'altre sorprès, i tot el dia ensopega i col·lecciona nyanyos perquè no mira on ha de mirar. Sempre té un pam de boca oberta i el coll de la samarreta xop pel regalim de saliva que li cau.

Una vegada hi havia un gentil, és a dir, un home que no practicava cap religió. Era molt savi, però no tenia cap coneixement de Déu ni creia que hi hagués res després de la mort. Cercant remei a la seva tristesa, arribà a un bosc ple de fonts i de bells arbres fruiters.

Una nit, en Pau va veure que la lluna brillava grossa i rodona al cel. L'endemà, es va fixar que era un xic més petita, i més petita encara amb el pas dels dies... fins que va desaparèixer del tot. Quin misteri!

Diu la llegenda que en una tribu d'Àfrica, quan una dona sap que està esperant un fill, corre a dir-ho a les altres dones. Elles creuen que cada persona té una cançó molt seva, la Cançó de la Vida. Per això, alguns dies més tard, de bon matí, s'endinsen a la selva per descobrir, plegades, la cançó de la nova criatura...

¿Déu, avui, encara? ¿Té sentit? ¿És necessari? ¿Per què reobrir un debat que la Modernitat sembla haver clausurat? ¿Quin és el camí que avui pot atansar els homes al fonament misteriós de la realitat que alguns anomenen Déu? ¿És possible experimentar Déu?

FUNÀMBULUS és un conte sobre l'art de viure en equilibri. Una aventura per caminar, vèncer pors, ser lliure, somiar, superar proves i trobar un destí ple d'amics. Només cal estirar un fi l...

RESPIRA és un diàleg entre un nen i la seva mare a l'hora d'anar a dormir. Però aquest diàleg podria esdevenir-se a qualsevol hora del dia i en qualsevol lloc. Perquè, en realitat, el que presenta aquest llibre és un recull d'exercicis il·lustrats que poden ajudar els més petits a prendre consciència de la seva respiració.

El protagonista d'aquest recull de contes, el llegendari Nasrudín, encarna la figura del savi foll que desconcerta per la seva conducta espontània i desinhibida, semblant a la d'un infant. Tanmateix, les històries de Nasrudín van més enllà de l'acudit convencional: són un exemple immillorable del poder transformador de l'humor. Prepareu-vos perquè, en presència de Nasrudín, tot és possible!

El diàleg intercultural i interreligiós, pel fet d'ajudar-nos a descobrir l'«altre» en nosaltres mateixos, contribueix a la realització personal i a la fecundació mútua de les tradicions humanes, que ja no poden permetre's viure en un estat d'isolació o de guerra.

Les persones entrevistades en aquest llibre —Oriol Texidor, Lídia Pujol, Carles Duarte, Gustavo Duch, Laia Monserrat, Josep M. Vigatà, Agustí Pàniker, Natxo Tarrés, Teresa Guardans, Maria Rosa Lloveras, Ignasi Dies, Jordi Pigem, Jaume Guillamon Villalba, Anna Caixach i Joan Antoni Melé— expliquen que l'espiritualitat és una experiència que no té paraules; que conforma la vida i que s'encarna en la quotidianitat del món; que té una litúrgia i unes formes que li són pròpies. ¿Quina és, doncs, la diferència? Una voluntat de voler viure l'espiritualitat al marge o a la frontera de les estructures religioses, perquè no responen a les seves necessitats, perquè no les consideren necessàries.

Aquest llibre constitueix una «introducció a la filosofia de la història». L'historiador de les religions Mircea Eliade interroga les concepcions fonamentals de les societats arcaiques, les quals, tot i conèixer una certa forma d'«història», pugnen per no tenir-ne cap. Per l'home arcaic, les coses es repeteixen fins a l'infinit; en realitat, no passa res de nou sota el sol. Però aquesta repetició té un sentit: ella sola confereix realitat als esdeveniments. Els esdeveniments es repeteixen perquè imiten un arquetip: l'Esdeveniment exemplar. A més a més, mitjançant la repetició, el temps queda suspès.