En l'enorme varietat de cultures i formes de vida, tota existència humana ha estat —i continua essent—, en termes religiosos o profans, conscientment o inconscientment, un intent, un experiment, una aposta per sortir del laberint, que és la mateixa vida humana. Però és important no oblidar, com subratllava Michel Foucault, que «el laberint, més que el lloc on un es perd, és el lloc d'on un sempre surt perdut». D'alguna manera, el persistent desig de sortir-ne ja n'és la sortida.

«M'han demanat en nombroses ocasions elaborar una síntesi del meu pensament, és a dir, publicar un text que pogués titular-se La meva obra. M'he adonat que, en efecte, la feina ja l'havia fet, atès que aquests últims anys he preparat les introduccions als diversos volums de l'Opera Omnia (obra completa): són, en alguns casos, versions noves i, en altres, textos reeditats i adaptats per introduir la nova organització dels meus escrits en el marc de l'Opera Omnia.»

Joan-Carles Mèlich és una de les veus més singulars del pensament català d'avui per l'originalitat i el rigor de les seves anàlisis i per la forma en què les transmet. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor: la mateixa passió a l'hora de desenvolupar una idea la desplega en exposar-la a través de la paraula. A l'hora d'expressar el seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l'assaig que el tractat, la prosa que la metafísica. Perquè valora l'estètica d'un text. Perquè no deslliga l'emoció del coneixement. Perquè fa filosofia en diàleg amb la tradició literària tant o més que amb la filosofia acadèmica.

Hi ha una màxima rabínica molt antiga segons la qual cada controvèrsia té, si es mira amb profunditat, tres cares: la teva, la meva i la cara correcta. Fent-se seva aquesta sentència, Pinchas Lapide, jueu, i Raimon Panikkar, cristià, hindú i buddhista, dialoguen en profunditat sobre Déu, però també sobre l'ateisme, el fonamentalisme, el mal, la Bíblia, les escriptures vèdiques o la mística.

La psicoanàlisi i la Bíblia es fonamenten en relats que donen compte, respectivament,d'experiències de l'inconscient i d'experiències del diví. No falten obstacles, però, a l'hora d'efectuar una doble lectura dels textos psicoanalítics i dels textos bíblics, atesa la desconfiança de la psicoanàlisi respecte de la religió i de la religió envers la psicoanàlisi.

A través dels Exercicis espirituals, Ignasi de Loiola sotmet la meditació religiosa a una feina metòdica. El llibre proporciona materials, perfectament estructurats, per a un recés interior de fins a quatre setmanes. Es tracta d'una proposta de pedagogia espiritual amb la finalitat d'elaborar tècnicament una interlocució amb Déu.

La Haru dona el senyal. Comença la dansa de moviments per col·locar-se en la posició adequada. Les cames, les espatlles, la mirada, les mans, l'arc. Relaxació, concentració, observació. Tots respiren al mateix temps, amb la pausa necessària per mantenir la calma. No els distreu res. Ni el vol de les aus, ni el balanceig de les branques dels arbres més propers. Simultàniament, com una de sola, les quatre fletxes surten volant cap al seu destí, com aviat ho faran els alumnes en marxar del dojo.

La filosofia de la religió és una disciplina filosòfica relativament jove i pràcticament sense tradició acadèmica a casa nostra, que fa un tractament no religiós de la religió. No religiós no vol pas dir 'antireligiós': vol dir simplement 'aconfessional'. La filosofia de la religió no és ni religiosa ni antireligiosa. No pretén ni defensar ni atacar la religió, sinó pensar-la.

Aquests assaigs de filosofia de la religió de Pere Lluís Font pretenen contribuir a la normalització universitària dels estudis sobre un àmbit cultural tan important com són les religions.

Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. La velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gestos cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Necessitem reaprendre l'aquí i l'ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u.

En èpoques i tradicions molt diverses, homes i dones han cercat sovint llocs on trobar-se a si mateixos. En algunes d'aquestes tradicions, aquests llocs de particular indagació i treball interior han rebut el nom de monestir. Es tracta sens dubte d'un espai, però sobretot es tracta d'un lloc creat i definit per l'ús que se'n fa. El lloc neix d'una pràctica. ¿De quin espai es tracta? ¿A l'interior de quin espai tenen lloc les pràctiques monàstiques? ¿On van els qui se cerquen a si mateixos? El monestir, tot i ser sovint un espai exteriorment visible, en última instància oculta sempre un on interior i recòndit, de difícil accés.

La Lamentació per les divergències és un dels escrits budistes més llegits al Japó des de principis del segle xx fins a l'actualitat. Es tracta d'una obra envoltada de nombrosos enigmes. Escrita entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del segle XV, és un text on s'afirma que es recullen els ensenyaments d'una de les figures més influents del budisme japonès, Shinran (1173-1262), considerat el fundador de la tradició japonesa anomenada la Veritable Escola de la Terra Pura. A finals del segle XIX i principis del segle XX no sols esdevingué una obra llegida amb profusió pels fidels d'aquesta tradició budista, sinó que superà els límits dels cercles budistes per convertir-se en un escrit conegut pel gran públic.

Els Contes cabalístics són un document de primer ordre dins l'hassidisme, un moviment divers i plural arrelat en les tradicions més esotèriques de la religió jueva. L'hassidisme es pot entendre com l'evolució lògica dels diferents corrents místics d'època medieval fruit de la necessitat sentida de renovació espiritual del judaisme. L'experiència mística hassídica proposa la integració plena de l'individu en el cosmos. Lluny dels dualismes clàssics, l'hassidisme concep la corporalitat com un dels múltiples aspectes del diví. Els actes quotidians s'han de retornar a la dimensió sagrada de la qual provenen.

En el transcurs dels últims seixanta o setanta anys s'ha produït un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu «oficial» s'ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant i, per molts, fins i tot inexistent, com si es tractés del deus otiosus d'algunes tradicions africanes. ¿Significa això que Déu ha deixat de tenir presència i eficàcia en la vida privada i pública de les persones al marge de les qualificacions que sovint, com gegantines lloses insuportables, s'han carregat sobre Ell, i que ja no suscita l'interès de les societats del segle XXI?