El Càntic dels Càntics de Salomó és el poema d'amor més celebrat de la literatura universal i, alhora, un dels més controvertits. A causa de la seva integració en el cànon bíblic, el Càntic ha estat llegit tradicionalent com una al·legoria de les relacions entre Déu i el seu Poble. Tanmateix, en el text no es parla de Déu. Tant si el Càntic és un conjunt de fragments com si és un poema oníric, el que importa és la seva febrada eròtica. L'amor del Càntic és d'entrada un amor físic, sense cap dissimulació de la fisiologia. És aquesta carnalitat la que fa possible tota lectura simbòlica i al·legòrica del text, tota lectura espiritual, teològica i mística.

¿Quina mena d'espiritualitat és la pròpia del nostre temps? Raimon Panikkar considera que ha de ser una espiritualitat integral, és a dir, que ha d'implicar l'home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. Panikkar convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos.

L'hinduisme és la tradició espiritual i metafísica, encara viva, més antiga de la terra. No depèn de cap messies ni profeta, ni de la historicitat de cap persona. Tampoc no depèn d'un únic llibre sagrat (tot i el respecte que atorga als Vedes), ni d'una única doctrina o dogma, ni d'un únic culte, pràctica o camí; ni tan sols no depèn d'una única forma d'entendre la Realitat.

Raimon Panikkar ha estat «el primer català, el primer espanyol i el primer indi» a impartir les prestigioses Gifford Lectures, l'encàrrec de les quals constitueix una mena de «Premi Nobel del pensament». Pronunciades els anys 1988-1989, el text de les lliçons va ser reelaborat durant vint anys, fins a la seva publicació en anglès pocs dies abans de la mort de l'autor. Es tracta, per tant, de l'últim gran text de Panikkar, probablement el seu llibre més important en el camp filosòfic.

L'òpera d'Arnold Schönberg Moisès i Aaron és una de les manifestacions artístiques més significatives del segle xx justament perquè el compositor vienès va saber plasmar d'una manera aguda i radical les profunditats més pregones de l'ésser humà en uns temps de màxima conflictivitat. La trama argumental gira sobretot a l'entorn del total antagonisme entre la religió del poble —que sempre posseeix una tirada més o menys idolàtrica— i la veritat nua i pura —que molt sovint ha donat lloc a una perillosa idolatrització del concepte.

El nihilisme religiós és una manera radical de comprendre l'experiència religiosa des d'una actitud de negació de tota forma idolàtrica de Déu. Es tracta d'una experiència de la divinitat que es desprèn de l'expressió «Prego a Déu que em buidi de Déu» del Mestre Eckhart. Amador Vega aborda la noció de nihilisme religiós a través d'un agosarat recorregut per la meditació zen, la mística cristiana i l'art abstracte modern, en diàleg amb els filòsofs de l'Escola de Kyoto, els haikus de Matsuo Basho, els Pares del desert, Ramon Llull, la poesia de Paul Celan i la pintura de Mark Rothko.

Misteri és la millor paraula per definir el Llibre de la Creació, un breu i antic opuscle d'especulació cosmològica i cosmogònica d'origen imprecís, de difícil datació, d'autor desconegut, de contingut difús, d'estil lacònic i de sintaxi obscura, potser el text més enigmàtic de la literatura hebrea de tots els temps. Tanmateix, tot i la seva brevetat i les extremes dificultats per comprendre'n el missatge, mai tan poques paraules no havien tingut tant poder ni fascinat tantes ments preclares.

«Jo em considero un agnòstic amic de les religions, admirador de les religions», diu Vicenç Villatoro. «Sóc un cristià escèptic; un cristià que cerca, que tracta d'entendre millor allò en què creu», diu Francesc Torralba. Al llarg de quaranta cartes —vint per corresponsal—, Francesc Torralba i Vicenç Villatoro aborden temes com ara la pregunta pel sentit, Déu creat o Déu creador, el sagrat i el profà, l'esfera religiosa i l'esfera pública, la mort i el consol, una ètica sense Déu, la bellesa, el misteri del mal, la transmissió de valors i conviccions, l'existència dels cristians, la plaça pública, la capacitat de celebrar i l'espiritualitat sense fe.

«El sagrat i el profà constitueixen dues modalitats de ser en el món, dues situacions existencials assumides per l'home al llarg de la seva història. Aquestes maneres de ser en el món no interessen només a la història de les religions o a la sociologia […]. En última instància, les maneres de ser sagrat i profà depenen de les diferents posicions que l'home ha conquerit en el cosmos; interessen tant el filòsof com qualsevol investigador desitjós de conèixer les dimensions possibles de l'existència humana.»

Raimon Panikkar invita les religions a una profunda revisió crítica que les faci conscients que cap d'elles no té el monopoli de la religió: «El fi al qual tendim no és pas la unitat de les religions, sinó llur harmonia.» Tot el volum constitueix una meditació sobre la religió del futur.

El Diari de Teòfil és una novel·la mitjançant la qual Josep Rius-Camps dóna forma narrativa a les investigacions sobre l'autoria, el destinatari i el gènere literari de l'obra de Lluc (Evangeli i Fets dels Apòstols) exposades a Demostració a Teòfil (Fragmenta, 2009). D'aquesta manera, assoleix plena credibilitat la hipòtesi segons la qual els dos textos neotestamentaris de Lluc són una sola obra en dues parts, redactades pel rabí jueu Lluc a petició de l'«excel·lentíssim Teòfil».

Al llarg de més de tres dècades, l'obra de Lluís Duch (Barcelona, 1936) s'ha anat consolidant en l'àmbit dels estudis d'història de la cultura europea amb una veu veritablement singular. Els seus estudis sobre el mite són ja un referent ineludible al nostre país i a Amèrica Llatina. Aquest llibre vol ser una invitació a la lectura de la peculiar antropologia desenvolupada per Lluís Duch al llarg de més de quaranta llibres i de centenars d'articles científics, i vol constituir, amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari, un homenatge al pensador, a l'antropòleg i al monjo.

«La psicoanàlisi, ¿no és un luxe?» A aquesta pregunta que li van plantejar al final d'una conferència, la psicoanalista Marie Balmary respon: «Té raó, la psicoanàlisi és un luxe. Com tota la vida espiritual.» Si psicoanàlisi i espiritualitat semblen d'entrada incompatibles, Balmary ens diu que la pràctica clínica i un nou accés als textos espirituals porten a pensar la vida espiritual com el luxe de la humanitat, com allò que dóna amplada a la vida humana.

L'ésser humà, a diferència dels primats del seu entorn evolutiu, disposa d'un cervell i una ment amb unes capacitats que van molt més enllà dels estereotips de supervivència. Els humans presentem obsessivament activitats de luxe: la cerca de la bellesa, l'interès per l'ètica, l'organització d'activitats de lleure, el desplegament d'accions simbòliques... Ramon M. Nogués anomena amb el terme transcendència aquesta mena d'activitats no orientades a la supervivència. La transcendència no és, doncs, solament religiosa, sinó que impregna tota la vida humana i discorre per l'estètica, l'ètica, la religió, el nacionalisme, la passió amorosa, la paraula i el símbol.

La nostra generació ha crescut entre les ruïnes d'antigues certeses. Vam néixer mentre queien. Som fills del fragment, però el fragment no ens inquieta perquè l'alternativa de les grans moles compactes no ens atrau ni ens convenç. Han produït massa víctimes per confiar-hi. Després d'un segle d'ideologies fèrries que negaven l'Invisible i de dècades de teologia sobre la mort de Déu, ens trobem davant d'un nou paradigma en què el ressorgiment de la dimensió espiritual ha confluït amb la pluralitat cultural i religiosa. D'aquí ve que es pugui esperar un temps nou en què visions que fins ara han competit entre si descobreixin que es necessiten mútuament.

La Trinitat no és cap monopoli cristià. A més, no afecta Déu exclusivament, sinó la realitat mateixa, que és trinitària: la intuïció cosmoteàndrica considera que la realitat consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica. La Realitat, en la seva totalitat, és la Trinitat completa.

A «Dimecres de Cendra», el poeta adreça a una noia anònima un missatge antiascètic i anticlerical: «No et facis posar cendra […] que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.» Enfront de la negació de la corporalitat pròpia dels rigors quaresmals, el poeta fa una crida a viure plenament la vida, el plaer, els sentits. Lluny de qualsevol preocupació confessional, subverteix les concepcions tradicionals sobre el temps i el més enllà a la recerca d’uns moments d’eternitat que trenquin l’escissió entre la vida i la mort.

Raimon Panikkar és, sens dubte, un dels pensadors que més ha contribuït a la reflexió sobre el pluralisme i la interculturalitat, uns conceptes que van molt més enllà de la mera tolerància, d’un relativisme banal o d’un multiculturalisme fàcil. Malgrat la set de comprensió universal, Panikkar considera que no hi ha ni pot haver-hi una única perspectiva humana universal: hi ha invariants humanes, però no hi ha universals culturals.

Són sentències breus, immediates, intel·ligibles: sentències de saviesa dels pares d’Israel. L’Abot, un tractat insòlit dins la Misnà (la Torà oral), és un dels textos més difosos i celebrats del món hebreu. Escrit en un acurat estil literari, l’Abot ens presenta unes reflexions que es descabdellen amb elegància i s’il·luminen mútuament.

Lluís Duch exposa amb rigor i claredat la creixent importància que adquireixen avui els mitjans de comunicació com a nova estructura d’acollida, en detriment de les tres estructures d’acollida clàssiques (codescendència, coresidència i cotranscendència, és a dir, família, ciutat i religió). Explora també el concepte de tradició, la importància del símbol, la diferència entre informació i comunicació, la crisi de confiança en les institucions religioses, l’acceleració del tempo vital, l’erosió del sagrat i la revolució del creïble.